La recerca de la neutralitat

En un taller d’escriptura, a un dels alumnes no li agradaven gens els textos dels companys. Els escoltava seriós, amb els braços creuats i les celles arrufades, emprenyat per com aquells relats s’allunyaven grotescament del que per a ell havia de ser la literatura. En acabat, tothom aplaudia i elogiava allò que podia elogiar-se d’aquell text –perquè els alumnes en general eren gent educada i, sobretot, perquè sabien que després els tocaria llegir els seus–, i hi apuntàvem entre tots, amb tacte, algunes coses del relat que potser no funcionaven prou o que podien millorar-se. Però ell no deia mai res. Es quedava clavat a la cadira, fent sospirs d’impaciència i amb un evident gest de disgust envers la classe i el món en general. Per què no podíem escriure nosaltres com ell creia que s’havia d’escriure? Si li demanava l’opinió, ell feia un esbufec i es limitava a dir, amb sequedat: “No m’agrada, no és prou neutral. El llenguatge ha de ser neutral.”

Un dia, tot va canviar. Els alumnes van començar a llegir els seus textos, com sempre, però es posaven blancs i s’encallaven: havien desaparegut els adjectius. Confosos, enllestien la lectura, emmudint quan arribaven als fragments mutilats. Val a dir que, sense adjectius, molts d’aquells textos milloraven. Però que jo els digués això no els consolava en absolut, i tornaven perplexos i preocupats a la cadira. Ell, en canvi, somreia en silenci. En la classe següent, la cosa va a anar a pitjor. També van desaparèixer els adverbis. Els relats encara s’entenien, és clar, i fins i tot eren més àgils i directes que els originals. Però els alumnes es desesperaven. On havien anat a parar? Aquells textos ja no eren seus, ja no tenien la seva ànima. I va continuar: en les classes següents, els alumnes tampoc van poder llegir cap frase subordinada. Havien desaparegut, i tot era una successió de frases simples. Després, van caure les metàfores. I després els pronoms.

Estranyat per aquelles desaparicions, un dia vaig arribar abans d’hora a l’aula. I em vaig trobar l’alumne de la neutralitat, encaputxat, arrencant adjectius, adverbis, subordinades i tot allò que no li agradava. En veure’s descobert, no es va aturar. “És que a mi tots aquests adjectius i adverbis i giragonses literàries m’ofenen profundament –va dir amb determinació–, i estic en el meu dret inalienable de treure’ls.” Li vaig fer notar que profundament era un adverbi i inalienable, un adjectiu (un adjectiu lletgíssim, a més), però llavors em va acusar de limitar-li la seva llibertat d’expressió, em va dir feixista, i va marxar per sempre.