Coses del diferit

L’estiu és especialment complicat informativament, tant pel que fa als consumidors, com als professionals, que esperen un fet extraordinari per omplir els seus espais. Si costa d’omplir, un problema, i si això no és així, també. Aquests fets extraordinaris que alimenten els mitjans de comunicació solen prendre forma de desgràcia: accident, desastre natural o embogiment de l’ànima humana. Per això els media és blinden amb reportatges precuinats, el que se sol anomenar nevera. Jo soc bastant partidari d’aquest periodisme de temporada. Si es fa bé, sol donar un rang distingit a temes d’interès més singular que el dia a dia informatiu impedeix surar. Qualsevol declaració de polítics de poca categoria sol tenir més pes informatiu que com s’organitzen les colònies de formigues a Catalunya.

Dit això, reconec que aquest estiu tinc una certa desubicació informativa. Malgrat que soc un gran amant de la plana de diari, he estat sempre un gran enamorat de la ràdio. Una ràdio que a l’estiu m’apassionava precisament perquè feia del problema de manca de notícies una virtut. El dial s’omplia d’espais que deixaven via lliure a la creativitat, perquè ningú posava traves al que feien els que es quedaven a l’estudi tot l’estiu. El resultat solia ser gratificant.

La ràdio, que ha estat el mitjà tradicional que ha resistit la irrupció de les noves tecnologies, opta cada cop més per la repetició de programes d’èxit de la temporada, que es justifiquen amb presentacions que, al seu torn, també han estat enregistrades. El resultat és una gran sensació de desconcert temporal atès el caràcter informatiu de la majoria de programes d’entreteniment, que solen ser els que es reemeten. Això, sumat a la meva creixent afició a descarregar podcasts, m’ha fet passar un estiu amb bastants ensurts.

En molts moments no sabia si quan escoltava que el president de la Generalitat s’exiliava es referia a Puigdemont o a Torra. O si el 155 s’havia aplicat de nou. Coses del diferit.