De pel·lícula

Des que vaig descobrir que anar al cinema és de les poques coses que em permeten desconnectar el cervell per una estona, hi vaig sempre que puc (i puc menys del que voldria). I cada cop més (suposo que l’estiu hi fa molt) em trobo amb sales buides, molt buides. En més d’una ocasió m’he quedat tot sol a la sala pensant-me que en qualsevol moment vindria algú a donar-me el comandament per si vull apujar o abaixar el so, o fer anar la pel·lícula endavant o enrere. He arribat a acceptar, pensant en la supervivència del negoci, que a la sala s’hi pugui menjar (abans eren crispetes, ara hi ha de tot) i beure (en realitat, el que em costa d’acceptar és el soroll dels mal educats que mengen i xerren entre ells com si fossin sols al sofà de casa seva). I soc –ho confesso– dels que estaven esperançats que la rebaixa de l’IVA (la famosa i reivindicada rebaixa de l’IVA al cinema) acabaria repercutint en el preu de l’entrada. Però no. Que el govern espanyol hagi rebaixat del 21% al 10% l’IVA dels cinemes (onze punts!) a mi no m’ha servit de res. Ni a vostè. Ho confirmava dimecres l’estudi fet públic per l’Associació de Defensa dels Consumidors, que deia que alguns cinemes fins i tot han apujat el preu de l’entrada. Amb tota la prudència que requereix opinar d’un sector que no coneixes a fons, em costa d’entendre no només que no abaixin el preu sinó que no hi hagi, per exemple, abonaments anuals. Només ho he vist als cinemes Girona de Barcelona (i no és cap joc de paraules), on per 59 euros l’any tens 365 dies de cinema. En un món en què la tele ja es veu a la carta, i en què internet et serveix els continguts que vulguis, anar un dia al cinema a hores d’ara et costa més que l’abonament mensual a Netflix. Milers de sèries i pel·lícules a casa al preu d’un dia de cinema. No sé (ells ho deuen saber, que a mi veure la pel·lícula sol a la sala ja m’està bé) si l’estratègia és convertir el preu d’anar al cinema en un luxe. Potser consideren, i ho han analitzat, que el preu no és un factor determinant a l’hora d’anar al cine. A mi, però, em sembla que sí. I que abaratir i trobar noves fórmules a base de quotes que vagin més enllà del dia de l’espectador (o d’altres que t’obliguen a estar pensant sempre quin dia de la setmana és) els anirien a favor. I que aniríem més al cine, tot i trobar-nos amb aquells que es pensen que són sols i al sofà de casa seva.