La carretera

Ahir a les deu del matí, l'alcalde de Quart, Joa­quim Cufí, tenia l'aspecte que s'ha de tenir quan un alcalde ha hagut de donar la cara perquè la impre­visió dels altres li ha col·lap­sat el muni­cipi. Dues-cen­tes cin­quanta per­so­nes havien dor­mit al local social del poble, calen­tes i ali­men­ta­des, després que els seus cot­xes van que­dar enca­llats a la car­re­tera que porta a Girona, una trampa que ja ho era a les dues del mig­dia del dilluns sense que cap poli­cia de trànsit hi fos per avi­sar els que durant tota la tarda s'hi van anar incor­po­rant. Una car­re­tera deixa de ser-ho quan no con­du­eix enlloc. A aque­lla hora, ja conduïa només al caos. A les set del ves­pre, de cotxe, ja no se'n podia moure ni un, però de Llam­bi­lles, cami­nant sota la neu i la ven­tada, no parava d'arri­bar gent a peu, alguns només abri­gats amb l'ame­ri­cana amb què al matí havien sor­tit de la feina. L'espai del local social es va habi­li­tar després que les auto­ri­tats locals van des­car­tar el pavelló espor­tiu en veure alguna cosa estra­nya al sos­tre. A quarts de cinc de la tarda, el sos­tre queia, par­tit per la mei­tat. Per què, si a les dotze del mig­dia el trànsit ja no podia pas­sar de Llam­bi­lles, ningú va impe­dir que més cot­xes inten­tes­sin tra­ves­sar Quart? La gent bus­cava algun mosso d'esqua­dra per pre­gun­tar-li. Com que no en tro­ba­ven cap, abans d'arre­ce­rar-se al local social bus­ca­ven la res­posta a la ben­zi­nera, l'únic comerç de poble que va man­te­nir ober­tes les por­tes gràcies a un gene­ra­dor elèctric. Els depen­dents van haver de supor­tar un segon rui­xat imme­res­cut perquè ells hi eren per des­pat­xar bar­res de pa pre­cuit, no pas per jus­ti­fi­car l'absència de la poli­cia. L'Ajun­ta­ment va anar coor­di­nant el res­cat dels con­duc­tors gràcies a la mobi­lit­zació de dot­ze­nes de volun­ta­ris que, veient el pano­rama de cot­xes enca­llats i via­nants sense rumb, bai­xa­ven a ofe­rir man­tes i entre­pans. Molts van pas­sar també la nit al local social acom­pa­nyant els foras­ters, entre els quals hi havia emba­ras­sa­des, per­so­nes amb epilèpsia i mai­nada molt petita. Els únics mos­sos que van veure van ser dos agents que viuen al poble i que van aju­dar com van poder. A les tres de la mati­nada, quan tot­hom ja havia sopat i alguns fins i tot havien acon­se­guit dor­mir, van tru­car a la porta del local social: era una patru­lla de la poli­cia cata­lana que ofe­ria man­tes. La comis­sa­ria de Vista Ale­gre és a només set quilòmetres. Ahir a les cinc de la tarda, després d'haver dor­mit un parell d'hores, l'alcalde tenia el mateix aspecte que al matí. No feia cap retret, però la seva cara, com la de molts altres alcal­des, deia clara­ment amb qui estava agraït i amb qui no.