Valtònyc

Ara vostès em diran que és el segon dia que apro­fito aquest espai per fer un anunci. I no els ho podré pas negar. Perquè, apro­fi­tant que con­ti­nuem a Water­loo, on dilluns vàrem enre­gis­trar l’entre­vista a dues ban­des amb els pre­si­dents Torra i Puig­de­mont (i que eme­trem aquest diu­menge), ahir vaig tenir l’opor­tu­ni­tat d’entre­vis­tar Valtònyc, que és aquest jove raper mallorquí que s’ha hagut de refu­giar a Bèlgica per no haver de com­plir la con­demna de tres anys i mig de presó que li ha impo­sat l’Audi­en­cia Naci­o­nal per apo­lo­gia del ter­ro­risme, injúries a la Corona i ame­na­ces. Com que ell no és polític sinó raper, les seves refle­xi­ons per a mi tenen un altre valor. I en tenen més quan sé que aquest dilluns vinent se la juga davant dels tri­bu­nals bel­gues. A Valtònyc jo li havia sen­tit fins ara decla­ra­ci­ons sol­tes, breus, en algun TN. Però con­ver­sar amb ell la mitja hora que hi vàrem con­ver­sar, per par­lar del que pensa i de com està, fa fere­dat. Si ahir els deia que Torra i Puig­de­mont són con­tun­dents, ni s’ima­gi­nen com de con­tun­dent és Valtònyc. O sí. Perquè ell, és clar, ja s’expressa així en les lle­tres de les seves cançons, aques­tes que ara han estat merei­xe­do­res de tres anys i mig de presó (tres anys i mig!) i que l’han fet deci­dir a anar-se’n a Bèlgica. Valtònyc ni vol l’indult ni es pene­deix de res. Tor­na­ria a escriure les matei­xes cançons que l’han dut a l’exili, i se sent un cap de turc. I, en algun moment (ho con­fessa en l’entre­vista que eme­trem i publi­ca­rem al diari a finals de set­mana), l’ha sorprès que el seu cas no hagi tin­gut més ressò. “És que estem par­lant dels límits de la lli­ber­tat d’expressió!”, s’exclama. No es per­din la radi­o­gra­fia que fa de l’Audi­en­cia Naci­o­nal i del grau de lli­ber­tat que hi ha a Espa­nya. Jo no hau­ria escrit mai les seves cançons, pro­ba­ble­ment perquè algu­nes afir­ma­ci­ons les trobo exces­si­ves i d’altres no les com­par­teixo, però entenc que no estem par­lant d’això. Del que estem par­lant és de la lli­ber­tat d’expressió, d’on són els límits d’un raper, un artista o un pin­tor. Les seves refle­xi­ons, dures, iròniques i demo­li­do­res, ens hau­rien de fer pen­sar. Més enllà de com­par­tir o no les seves lle­tres.