La minoria sorollosa

M’he passat l’estiu perseguint-les. Les he buscat pels racons on he posat els peus. He observat la realitat que m’envoltava durant les hores mortes. I ni rastre de les imatges violentes ni de la crispació que alguns diuen que ha trinxat Catalunya. No he vist ningú retirant llaços grocs, cosa que em fa pensar que potser els escamots violents, que malauradament existeixen, representen una minoria, ni he vist persones trencant-se la cara per culpa del procés. No he vist polítics passejant amb por ni conec cap família que hagi quedat esmicolada pel fet de pensar diferent. No sé de cap parella que s’hagi divorciat perquè un és independentista i l’altre no. En canvi, si reviso el meu mòbil o les xarxes socials, arribo a dubtar que això percebut sigui cert. M’han arribat per terra, mar i aire imatges del cas de la turista agredida que Cs ha manipulat fins a la sacietat, o vídeos d’uns indesitjables retirant llaços. Si cada vídeo rebut es correspongués a una acció diferent, amb protagonistes diferents, el país tindria a cada cantonada un grup d’extrema dreta fent de les seves. Però resulta que no, que el mateix vídeo me l’han derivat la germana, el cosí, el veí i no sé quants amics, a més de formar part dels grups de WhatsApp haguts i per haver. Davant d’això, potser ha arribat l’hora d’ignorar segons quines imatges, al mateix temps que m’ofereixo a passejar per aquest magnífic país amb qui vulgui conèixer la Catalunya que he observat i no pas el país enfrontat que alguns venen per alimentar el seu discurs i tapar les seves vergonyes.