L'ombra del vuitanta-sis

Ara que tothom es pregunta de qui és la culpa, un té la sensació de déjà vu. Tot plegat recorda molt les nevades del 1986 i del 2001, sobretot la del 1986. ¿Ofereixen prou garanties les infraestructures? ¿El Govern va reaccionar amb eficàcia? ¿Les forces de l'ordre i el trànsit van estar a l'altura? ¿Els ciutadans van ser prou prudents? Ja em disculparan, però aquestes preguntes són molt velles: ens les vam formular 24 anys enrere i ens les vam repetir al 2001, amb resultats curiosos; per cert: el senyor Joan Boada, fa nou anys, demanava la dimissió del conseller d'Interior i avui pensa que la reacció del govern ha estat correcta i que potser van fallar els meteoròlegs. Mentre escric aquest text (és a dir, ahir), a casa, a Cassà de la Selva, no tinc ni llum ni telèfon i tot just acabo de recuperar la funcionalitat del meu telèfon mòbil, però el president Montilla diu que això és responsabilitat d'una empresa privada. La nit de dilluns a dimarts la vaig passar a casa d'un amic, a Quart. M'hi vaig trobar encallat entre dues i tres de la tarda i vaig entendre que allò era una reedició de 1986. Vaig maniobrar i vaig buscar refugi. Hores més tard, davant de la meva estupefacció, a la travessera de Quart hi continuaven arribant cotxes i fins al tard no va aparèixer cap patrulla de trànsit. Feia hores que no es podia passar de Llambilles. La carretera es podia haver tallat abans, doncs, però molts automobilistes també podien haver-se estalviat un viatge infructuós. Tothom coneix aventures d'algú. Jo els puc parlar d'alguns Ulisses que van trigar vuit, deu i dotze hores per superar distàncies que en condicions normals són ridícules. «Em va anar d'un pèl», et diuen. ¿Que de qui és culpa? Potser hem fallat tots. Llàstima, perquè l'únic avantatge de fer anys és acumular experiència, i es veu que som molt oblidadissos. ¿Quan repetirem?