Sandàlies amb mitjons

Final d’agost: aquest any he ajornat molt l’estival visita d’un dia a Platja d’Aro, convocat per uns amics. En conseqüència, el poblat entre pins presenta una imatge desolada que, per la novetat, em satisfà: la majoria de les cases són buides, la poca gent que es belluga pels carrers sembla que camini de puntetes, els que prenen el sol a la platja tenen l’aire de trobar-se en un balneari, com si el del Vichy Catalán de més amunt s’hagués momentàniament desplaçat. Un pianista sota una vela interpretant una anèmica peça de Schumann completaria la imatge. La més baixa inclinació del sol fa que el mar brilli com ho fa al setembre. No ho diem gaire, però el 15 d’agost és una incisió profunda en el calendari, hi ha un abans i un després d’aquesta data pel que fa a la meteorologia i a tot, també al comportament humà. Si l’Església va santificar aquest dia posant-lo sota la protecció de la Mare de Déu, personatge evangèlic importantíssim, un motiu poderós devia tenir. El pas d’un any a l’altre, el primer de gener, és una convenció. Ja ha estat mil vegades dit i no hi reincidirem. El 15 d’agost és un tomb natural. Entre el 31 de desembre i el dos de gener no es percep cap canvi. El setze d’agost tot s’ha alterat. Els habitants de l’hemisferi sud es queixen del fet que, havent de celebrar Nadal i Cap d’Any a l’estiu, s’hagin de menjar els calorífics àpats imposats pel nord en plena calorada. Haurien de pensar a menjar els torrons el 15 d’agost, al pic del seu hivern. El Pare Noel també se sentiria més confortable. Ara, que jo no sé si un 15 d’agost austral és igual que el nostre 15 d’agost.

Un arròs en un restaurant arran de platja. Som tres. Com que sabem que hi serveixen racions desmesurades i hi ha poca gana, en demanem per a dos. El maître s’estranya de la comanda i ve a preguntar-nos: “Segur que és per a dos? Com que són tres...” Ens hi reafirmem. Ens presenten una paella minúscula que un cop repartida té la presència d’una tapa. Torna el maître: “Amb l’atabalament ens hem equivocat i us l’hem donada per a un.” Per què s’atabalen si hi ha poca gent? Hi ha arrossos per a un si sempre són per a dos, mínim? Potser ens han volgut castigar l’avarícia.

Tarda al bar can Bona, al passeig de les botigues. La pregunta de cada any: ¿quan aquests passejants que vesteixen de mercadillo de dissabte es posen els vestits que adquireixen als comerços rutilants de Platja d’Aro? A l’hivern? La Mare de Déu fa canviar els aparadors i tota l’oferta és hivernal. Es posa a ploure. Refresca. Uns despleguen el paraigua. Uns altres treuen les sandàlies amb mitjons. Un impermeable de color elèctric, pantalons curts i sandàlies amb mitjons. Els bassals i la desertització fan l’ambient inhòspit. Efectes postvirginals.