El Padrí

Els fets es remunten a 1972 però no els he conegut ni m’han entristit fins ara. Francis Ford Coppola va voler confiar la banda sonora d’El Padrí a Nino Rota, el compositor italià col·laborador de Fellini i Visconti, entre altres. Rota es va fer el ronso: no li abellia il·lustrar una pel·lícula de gàngsters americans ni haver-se de desplaçar a Hollywood. Coppola el va convèncer dient-li que podria treballar des de Roma i que volia una música evocadora de la Itàlia originària del protagonista i la seva família. Els dos homes també devien parlar de diners. Com que era una superproducció, de molts diners. Al cap d’un temps, Coppola rebia la partitura. La va incorporar a la pel·lícula. Tots l’hem sentida: aquella trompeta melancòlica, aquell vals... La banda sonora, com altres elements de la producció, va aspirar a l’Oscar d’aquell any. Al final va ser retirada de la competició. Rota ja havia utilitzat la mateixa música en dues pel·lícules italianes anteriors. Hi havia unes minúscules diferències instrumentals i rítmiques, però la resta era idèntica. Vaig descobrir la superxeria l’altre dia, escolant a Catalunya Ràdio un programa dedicat a la música de cine. Parlem de Nino Rota, un senyor seriós, amb prestigi. I parlem d’una pel·lícula que posa en evidència la corrupció, raó de ser de la màfia.

Haydn o Haendel, per dir dos compositors antics, també es van plagiar a ells mateixos profusament. Però eren uns acords, uns fragments... La capacitat creativa és limitada. Nino Rota no l’havia pas exhaurida quan va fer El Padrí. Encara compondria Amarcord, Casanova o Prova d’orchestra, totes tres amb Fellini. O la segona part d’El Padrí, perquè Coppola, que deu ser un bon noi, va reincidir en l’oferta. Va obtenir l’Oscar. No recordo la música de la segona part. No és la mateixa?

He dit que m’he entristit. Ja hauria d’estar resignat. Tales de Milet, el pare de la filosofia occidental, va ser un estafador: va comprar trulls a preu regalat després d’anunciar als seus propietaris, que el tenien per un endeví infal·lible, que no hi hauria aquell any collita d’olives. Va ser la millor. El moralista Sèneca estava en contra dels jueus i els cristians perquè el dia de descans setmanal que propugnaven beneficiava els milers d’esclaus que tenia i el perjudicava a ell. Seguim? Potser m’he enfilat massa. Però què no han de fer persones menys exposades a l’escrutini de la història? Com ens poden sorprendre currículums o títols universitaris fraudulents?

Marlon Brando, per fer de don Vito Corleone, va cobrar més que tot l’elenc junt. Sempre es va presentar al rodatge sense haver memoritzat el paper. Els actors als quals donava la rèplica sostenien un cartell perquè el llegís. Hi ha un pam de net, el meu i el de vostè a banda?