Les teranyines de l’unionisme

Fa massa dies que estem emmerdats en un debat que no m’interessa i que, crec, tampoc interessa als independentistes, el dels llaços grocs. Com la guerra de les banderes, els debats sobre símbols, així, en genèric, no porten enlloc. Ara, també és cert que aquest debat és tan potent gràcies a l’aliança politicomediàtica que dona cobertura al PP i Ciutadans (Cs). Una aliança que és tan ferma que pot arribar a l’extrem que la fiscalia amenaci els Mossos perquè fan la seva feina, posant, encara més, en dubte la seva. És normal que la fiscalia defensi que no s’identifiqui un grup d’unes quinze persones que, de nit, amb passamuntanyes i armades amb cúters i ganivets, entrin en un poble sense saber amb quina intenció ho fan? És un exemple clar que a Catalunya costa fer res que porti la contrària a les tesis polítiques de Cs i el PP, ja sigui al carrer, al Parlament o als ajuntaments. I això també influeix en el debat dels llaços grocs. Com ho fa el fet, bàsic, que no és el mateix crear que destruir, que no és el mateix generar una forma de protesta que prohibir-la, censurar-la. Tan simple com això.

Però, repeteixo, aquest és un debat que, a hores d’ara, no hauria de ser central. Catalunya està en la situació política que està perquè prop de la meitat de la població –almenys, ja que no hi ha hagut cap referèndum per comptar-nos– està a favor de la independència. La repressió de l’Estat ha generat, entre moltes altres coses, presos polítics i exiliats, i això ha dut als llaços grocs. Tot plegat fa, ja que la situació és extraordinària, que l’atenció es desviï. En alguna ocasió ja he criticat que hi ha poca unitat d’actuació independentista en l’afer dels presos, però les accions, internes i internacionals, que cal dur a terme fins al seu alliberament, no haurien de tapar el debat real. Cal cercar fórmules per parlar de dret a decidir i d’independència, per dur a terme polítiques efectives que ens duguin cap a l’objectiu i evitar perdre’ns en les teranyines de l’unionisme.