Bonica, curiosa i ‘fluffy’

Fa setmanes que busco alguna pista que m’ajudi a comprendre per què tants escultors catalans de principis del segle XX s’afiguraven que les dones, un cop tallades en pedra, havien d’aspirar a la carnositat barroca de la Ben Plantada. No hi havia gaires artistes, ben mirat, que tinguessin tractes amb models que responguessin a aquell erotisme fofo i churrigueresc, com en van dir alguns detractors, i sí en canvi amb les cocaïnòmanes i cupletistes, més aviat escardalenques i malparlades, que solien trobar pels cafès i cabarets del Raval. El mateix Eugeni d’Ors havia arribat a la seva excelsa representació de la dona que no parla, sinó que a tot estirar emet uns xisclets de beneita quan fica el peuàs a l’aigua, després d’examinar obsessivament els estereotips de la feminitat lànguida i despentinada de la fi de segle, pels quals havia sentit tanta atracció com per la seva Teresa de colònia d’estiueig. La Ben Plantada, com ja se sap, és la culminació de l’afany d’Ors per definir l’ideal de bellesa del nou segle aprofitant les escorrialles d’antics patrons que ell mateix havia anat perfilant des del 1906 al Glosari, com ara la “galeria de catalanes hermoses”, totes assenyades i de casa bona, que havia d’encapçalar, precisament, el retrat que Ramon Casas havia fet de Teresa Baladia, la suposada inspiradora de la seva heroïna, tot i que la senyora real va acabar abdicant l’honor amb una fulletonesca fugida amb l’amant. Entremig, n’hi hauria un antecedent més extravagant en les gloses que Ors va dedicar el 1909 a la “donzella curiosa”, adaptació a la catalana de la desimbolta Fluffy Ruffles, aquella noieta esportista i culta que havia posat de moda el dibuixant Wallace Morgan al New York Herald i que la societat nord-americana identificava amb la capriciosa Alice Longworth, la filla de Roosevelt. Sota el pseudònim bastant fluffy de Pinpin Nicolson, el mateix Ors promouria a través del diari El Gràfic, la tardor de 1908, un concurs per elegir l’encarnació barcelonina d’aquestes “figuretes graciosíssimes i rialleres”, per al qual ja anticipava la candidatura, entre altres benemèrites, de Maria Rusiñol, la filla de Don Tiago. Amb aquests antecedents tan mal endreçats, instil·lant-hi unes gotes fortes de catalanisme lligaire, Ors va establir el 1911 els fonaments del seu “breviari de raça”, com aquell qui diu empunyant amb una mà el bastó d’ivori i amagant a l’altra la punteta perfumada d’uns enagos de fantasia. Des d’aleshores, s’ha hagut de suposar una Ben Plantada a l’interior de cada estàtua, per més que als nostres escultors els sortissin unes donasses entre pageses i cortesanes, dotades, això sí, d’un somriure búdic, perquè fes la impressió que pensaven vagament alguna cosa, però que la pensaven en secret; potser alguna cosa pecaminosa.