Opinió

Tribuna

Retorn a Barcelona

“Barcelona ha de ser referent en creativitat, recerca, cultura i coneixement

Bar­ce­lona ha estat gover­nada pels soci­a­lis­tes o pels comu­nis­tes des de fa 40 anys, amb l’única excepció de Xavier Trias. Sobta en canvi que, quan un per­so­natge de l’òrbita sobi­ra­nista es vol postu­lar com a alcal­da­ble, parli sem­pre única­ment de Pas­qual Mara­gall i mai de Trias. Encara que no li donés temps en qua­tre anys, i mal­grat tots els seus defec­tes, amb Trias i el seu equip Bar­ce­lona dei­xava de viure de renda dels grans esde­ve­ni­ments del pas­sat (Jocs Olímpics) o dels petits i obli­da­bles (Fòrum de les Cul­tu­res) i començava a pre­gun­tar-se quina era la seva aposta de futur. La cosa anava de sen­si­bi­li­tat social, de conei­xe­ment, cul­tura i recerca, de smart cities, de ser un des­a­com­ple­xat focus d’inversió econòmica, de pre­pa­rar-se per a ser capi­tal d’un Estat i de col·labo­ració publi­co­pri­vada. Pot­ser era insu­fi­ci­ent. Però com a mínim ja no anava de tram­vies, ni de jocs d’hivern, ni de mul­ti­cul­tu­ra­li­tats i cos­mo­po­li­tis­mes malen­te­sos. Ens pre­guntàvem què volíem ser. Anàvem bé.

Bar­ce­lona ha de tenir el seu propi sobi­ra­nisme. És més que evi­dent que s’ofega, com ho fa Cata­lu­nya, pel fet de tenir els focus de decisió massa lluny (en tots els ter­renys: finançament, infra­es­truc­tu­res i con­ne­xi­ons, diplomàcia exte­rior, sala­ris, ser­veis bàsics...). També s’ofe­gava fins al 1881, quan les mura­lles li impe­dien créixer física­ment. La famosa “soci­e­tat civil” era viva mal­grat tot, i encara ho és ara, però per molt viu que tin­guis el sec­tor pri­vat o asso­ci­a­tiu, hi ha un moment que una decisió política ha d’ender­ro­car la mura­lla. Evi­dent­ment, es va deci­dir des de Madrid. Només lla­vors va poder eixam­plar-se. El sen­tit del sobi­ra­nisme a Bar­ce­lona és aquest: no pot créixer més, ni física­ment ni anímica­ment, sense deci­si­ons polítiques alli­be­ra­do­res. És a Bar­ce­lona on es pot argu­men­tar de manera més plau­si­ble, mate­rial, objec­tiva, la neces­si­tat d’una sobi­ra­nia pròpia (i d’una agi­tació social cons­tant): men­tre Cata­lu­nya no dis­posi d’eines pròpies per a eri­gir la ciu­tat en capi­tal del Medi­ter­rani, aquesta viurà temp­tada pels invents estranys i els models obso­lets. O encara pit­jor: nostàlgies nou­cen­tis­tes. Fugim-ne. Si us plau.

Bar­ce­lona neces­sita un estat propi a qui fer de capi­tal però neces­sita, sobre­tot, tor­nar a eixam­plar-se per dins. A ser ella mateixa. Les mura­lles es van ender­ro­car perquè la ciu­tat reben­tava d’acti­vi­tat, de vita­lisme, de moder­ni­tat, de moder­nisme, de riquesa, de progrés i de revolta. Bar­ce­lona no pot rela­xar-se vivint de renda, en aquest cas, dels dog­ma­tis­mes ide­o­lo­gi­co­estètics d’Ada Colau. Ni encara menys pot con­fiar el seu futur en els jaco­bins vin­guts de la cort fran­cesa. Però és que, si con­ti­nua posant el pilot automàtic de l’èxit turístic i de la bellesa, es rega­larà molt barata a uns o a altres. Ara mateix la cari­ca­tura de Bar­ce­lona és la del deco­rat de cartró: entra pels ulls, i a més s’hi viu molt bé..., però sem­bla ador­mida. Pro­vin d’aga­far un turista a la Sagrada Família i expli­quin-li, avui, qui són els “nous moder­nis­tes” de la ciu­tat. On són la recerca, passió, coo­pe­ració, geni­a­li­tat, inqui­e­tud, ambició, auto­or­ga­nit­zació, mis­satge, fe, art i amor neces­sa­ris per a fer quel­com assi­mi­la­ble avui a la Sagrada Família. Podem dir que som, avui, la ciu­tat “on pas­sen les coses”? L’avant­guarda, el futur, el talent? Som la ciu­tat des­perta de dia i de nit, deci­dida a avançar París i Lon­dres com a mínim en alguna cosa? Posem per cas la gas­tro­no­mia, per exem­ple: és avui Bar­ce­lona, amb tot el seu talent culi­nari, el “place to be”? No té prou ingre­di­ents pro­pis per tenir tanta oferta inter­can­vi­a­ble? Dei­xant de banda el World Mobile Con­gress, real­ment pre­sen­tem una ciu­tat amb pro­ducte genuí i ini­mi­ta­ble? Pre­sen­tem una ciu­tat que esclata, que neces­sita créixer i que la reco­ne­guin com a capi­tal del Medi­ter­rani? Ofe­rim un model propi, amb marca, amb ADN, amb visió pròpia del món? Hem deci­dit ja en què volem ser refe­rent? O bé ens limi­tem a deba­tre sobre man­ters, turis­tes, noms de pla­ces i bus­tos de reis?

Pel seu pas­sat i per la imatge que encara con­serva, Bar­ce­lona ha de ser refe­rent en cre­a­ti­vi­tat, recerca, cul­tura i conei­xe­ment. Créixer per dins, inte­ri­or­ment, per a poder des­ca­val­car la mura­lla tota­litària dels Estats i de les velles ide­o­lo­gies. Aquest és el sobi­ra­nisme que ha de bus­car Bar­ce­lona, i això no ho arre­gla tot, ja ho sé, però Bar­ce­lona és l’única ciu­tat del sud d’Europa que pot fer aquesta aposta. Quan saps qui ets i què vols fer, la resta de pro­ble­mes no des­a­pa­rei­xen, però sens dubte dei­xen d’ofe­gar-te.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia