Descuits

Un dels des­trets més greus que està patint el sobi­ra­nisme és la difi­cul­tat de comu­ni­car una sim­ple auto­de­fi­nició de forma cor­recta i sense ter­gi­ver­sa­ci­ons malèvoles per part dels adver­sa­ris polítics i mediàtics. Aquests sovint recor­ren a fal·làcies atri­buint defec­tes per­so­nals o errors pun­tu­als a tot un col·lec­tiu, en aquest cas feliçment divers; o a des­con­tex­tu­a­lit­za­ci­ons, o a fal­sos dile­mes, equi­pa­rant per exem­ple dis­crepància amb la Cons­ti­tució amb delinqüència. Els intents d’expli­cació, que Fou­cault hau­ria defi­nit com a par­re­sia, que en grec antic sig­ni­fi­cava apro­xi­ma­da­ment “dir-ho tot”, pren­dre la paraula lliu­re­ment i mani­fes­tar-se (amb el risc de rebre cla­te­llada), han estat útils més enllà dels Piri­neus, sense tan­tes tra­ves, però sovint infe­cunds i fins con­tra­pro­du­ents Ebre enllà. Aquests dies, a les xar­xes, s’ha produït un feno­men espe­rançador, arran de la serp d’estiu dels llaços de posar i treure. Es tracta de la res­posta mas­siva de molts ciu­ta­dans de l’Estat d’omplir espais vir­tu­als i físics de llaços grocs, fent arri­bar, per pri­mer cop de forma tan con­sis­tent, una soli­da­ri­tat per molts ines­pe­rada. La res­posta ha estat a l’altura i a Twit­ter ja hi ha un munt d’ofer­tes de cata­lans amb l’eti­queta “a casa meva n’hi caben dos” perquè els espa­nyols que ho desit­gin vin­guin a pas­sar l’Onze de Setem­bre entre nosal­tres i que vegin sense inter­me­di­a­ris per­ver­sos “el que passa a Cata­lu­nya”. I és que a molts aquesta “inter­na­ci­o­na­lit­zació” se’ns havia des­cui­dat.