En bona hora

Des del 1974 tenim dos horaris, el d’istiu i el d’hivern, amb una hora de diferència; cada últim diumenge de març tocava avançar una hora, i cada últim diumenge d’octubre, recuperar-la. Fa goig de veure com els mateixos que ens han explicat any rere any els avantatges que se’n derivaven, ara diuen que no passarà res si no fem el canvi. Instintivament, a ningú no li agradava; el sentit comú ja ens ho deia, que era una enganyifa, però la unanimitat política i mediàtica que imposa la Unió Europea fa miracles –com passa també en altres qüestions d’obligat consentiment, com ara la moneda única, el canvi climàtic i la recepció de partides de població al·lògena.

Està bé que s’ho estiguin repensant, però sentir ara que l’estalvi energètic del puja-i-baixa horari és menyspreable, fa venir ganes d’enviar tots els buròcrates de Brussel·les a desfilar sota el Manneken Pis. I ens fa adonar de quanta raó tenia George Soros quan definia, en un llibre seu del 1999, la creació de la Unió Europea com un “extraordinari experiment d’enginyeria social”. L’arbitrarietat de l’horari bianual va ser el primer avís, però no es podia dir en públic. Després tot ha anat rodat. A hores d’ara el ciutadà estàndard està disposat a acceptar tant una cosa com la contrària si arriba beneïda per la bandera dels dotze estels, i a qualsevol problema que sorgeixi, per antieconòmic o socialment suïcida que sigui, ja té ben interioritzada la resposta: la solució sempre és més Europa, que vol dir un pas més en la dissolució de les sobiranies estatals i menys control sobre les decisions.