De set en set
La Catalunya del 50+30%
Per molt que es digui, els socialistes no són el mateix que el PP i Cs. D’entrada perquè, amb els uns, s’hi pot intentar enraonar, i amb els altres, no, fet ja prou rellevant. Però encara hi ha una raó més poderosa: sembla que el PSC, a pesar fins i tot dels seus líders, és el principal representant avui del 30% de catalans que diu en totes les enquestes que no vol la independència però està d’acord amb un referèndum vinculant. I a qui no agrada la repressió ni la monarquia. I aquest 30% no tan sols és bàsic per pactar el referèndum, sinó que és la garantia més preuada que la cohesió social no es trencarà davant els miserables i partidistes intents del PP i Cs.
S’ha d’explorar a fons el tímid diàleg obert amb La Moncloa. Perquè és el que sempre ha defensat l’independentisme, i perquè en el fons és un diàleg amb la majoria de l’altra Catalunya, la disposada a bastir ponts. Això sí, cal ser conscients de les condicions perquè ningú desesperi. El PSOE no pactarà ara res més que escorrialles, i voldrà marejar la perdiu tant com pugui per arribar a unes eleccions amb la carta d’haver assossegat el conflicte. Fins llavors, la seva majoria precària i l’oposició interna dels barons fan que Sánchez sigui massa feble per negociar res amb certa entitat, ni tan sols la seva proposta d’Estatut, una fugida endavant per guanyar temps que ni ell fa l’efecte que es creu. Si mai s’avé a parlar de la mare dels ous, i aquí cal exigir al PSC que hi posi molt més de la seva part, serà quan se senti prou fort després d’haver guanyat unes eleccions. Fins llavors, caldrà veure fins a quin punt podrà tenir paciència l’independentisme o si els esdeveniments es precipitaran per l’acció d’una justícia cega, amb tics franquistes, i una dreta espanyola venjativa que l’aplaudeix amb les orelles.