Aixonohihaquihoarregli.cat

Els representants d'aquest desgovern comencen a assemblar-se a aquell portaveu de Saddam Hussein que va animar les primeres jornades de la invasió d'Iraq amb els seus hilarants intents de desinformació. El dia abans de desaparèixer d'escena encara deia que els soldats americans s'estaven suïcidant a centenars a les portes de Bagdad. Negar la realitat és propi d'aquesta mena de règims que tant agraden a certes esquerres, però tard o d'hora la realitat s'imposa als ulls dels més encegats. El nostre país és un desgavell i no pot ser que no sigui culpa de ningú. L'espectacle d'acusar-se els uns als altres que s'orquestra en casos així entre l'esfera política i la de les grans empreses de serveis implicades no és que sigui poc convincent, és que és insultant; els sectors elèctric, ferroviari i tants altres –siguin en règim de monopoli, oligopoli o campiquipuguipoli– no són com el bar de darrere casa que si no saben fer les croquetes han de tancar, sinó que incumbeixen al govern de la cosa pública igual que l'administració, o més ben dit en són part, a les verdes i a les madures.

Cada vegada que en passa una de grossa tothom subratlla l'excepcionalitat del fenomen, però és que tenim excepcions a cada temporada. Quan no és la neu són les riades, si no les glaçades, o bé la sequera, i després els incendis. No paren de passar coses excepcionals, però resulta que no és la fi del món sinó la més absoluta normalitat climàtica davant la qual cada cop som més fràgils. Per tant, hem de redefinir les prioritats, tornar a tocar de peus a terra, jubilar els visionaris i recuperar els artesans. Ja han caducat les elucubracions sobre si és possible un altre món, perquè el món en què vivim s'està tornant impossible.