Un bon dia!

L’Onze de Setem­bre de cada any no pas­sava pas des­a­per­ce­but als cata­lans que s’havien acon­se­guit exi­liar a Mèxic. A la capi­tal del país se solia dipo­si­tar una ofrena flo­ral al peu de la Columna de la Inde­pendència, algú deia algu­nes parau­les, es can­ta­ven Els sega­dors sense acom­pa­nya­ment musi­cal i alguns cri­da­ven per aca­bar “Visca Cata­lu­nya!” Sovint algú hi afe­gia un crit final: “lliure!”, i més d’un ho repe­tia. Que recordi, mai no hi va haver cap repre­sen­tant de l’Espa­nya repu­bli­cana que hi mani­festés soli­da­ri­tat.

Gene­ral­ment, al caure el mateix dia, a la seu de l’Orfeó Català de Mèxic, s’hi feia una con­ferència més aviat històrica i de poc caire inde­pen­den­tista. Amb l’ànim d’agru­par i no divi­dir en aque­lla casa sem­pre es pas­sava la maroma en aquest tema, però no era pas com ara, que més aviat van en direcció contrària.

A Gua­da­la­jara tot era més modest, però la com­me­mo­ració tenia un caràcter més naci­o­nal, espe­ci­al­ment durant els quinze anys d’existència del But­lletí men­sual (1961-1975), que en el número cor­res­po­nent a setem­bre no ama­gava mai l’ore­lla inde­pen­den­tista. Igual­ment, si es feia una con­ferència, aquesta solia ser de caire patriòtic.

A Cata­lu­nya, tal com esqueia al naci­o­nal­ca­to­li­cisme, la diada era silen­ci­osa. Alguns cla­vells esca­dus­sers apa­rei­xien al Fos­sar o allà on ara hi ha l’estàtua de Casa­nova, però molt poca cosa més. Suposo que majo­ritària­ment la recor­dança era íntima. Va ser l’any 1964 quan es va fer una cosa amb els mínims neces­sa­ris per tal que se’n parlés, encara que fos dis­cre­ta­ment, en la premsa inter­na­ci­o­nal. L’orga­nit­zació no va ser sen­zi­lla, és clar. Ho recorda la recent “ope­ració urnes”. Com que va coin­ci­dir amb el meu pri­mer viatge a Cata­lu­nya, vaig tenir l’honor de posar-hi un gra­net de sorra, però sufi­ci­ent­ment gran per tal que, uns dies abans, em reco­ma­nes­sin sor­tir del país i tor­nar a Mèxic abans del pre­vist.

M’hau­ria fet una gran il·lusió poder-hi ser, però vaig haver d’espe­rar més de trenta anys per fer acte de presència en una Diada. Va ser molt emo­ci­o­nant. Gràcies a l’Albert Manent vaig poder ser al Par­la­ment. Una estona abans, ja havia por­tat flors i dipo­si­tat una llàgrima al Fos­sar de les More­res i recor­dat amb una com­pa­nya quan a Gua­da­la­jara havia fet d’actor secun­dari de la famosa obra de Pitarra. Si algun dia hi coin­ci­dim podreu veure’m com hi ha qui recita en veu alta tot el que segueix després d’allò de “al fos­sar de les More­res no s’hi enterra cap traïdor...”

Aquell dia vaig tenir també el goig de sen­tir, davant de l’esmen­tada estàtua de Casa­nova, un esplèndid dis­curs de Carod-Rovira que em va emo­ci­o­nar de cap a peus i vaig poder sumar per pri­mera vegada a la vida el meu crit de “Visca Cata­lu­nya lliure!” al d’una autèntica mul­ti­tud, la qual cosa em va fer veure que el meu antic sen­ti­ment no era cosa estra­nya ni anacrònica, sinó el crit “d’un poble que estima i avança donant-se les mans”.