Identifiqueu-vos

L’altre dia escoltava una entrevista a Jordi Basté. Parlant dels seus orígens radiofònics feia un acte de reconeixement a Santi Carreras: el va fer entrar a Catalunya Ràdio quan era cap d’esports de l’emissora que llavors començava a emetre i el va ensenyar a treballar en equip. Com si fos un acte de màgia, simultàniament vaig rebre un missatge del mateix Santi Carreras. Em convidava a assistir a la inauguració d’una exposició de fotografies seves, del seu pare i del seu avi. En Santi, a més de l’activitat que de manera seguida ha anat fent a Catalunya Ràdio, és fotògraf i ve d’una família de fotògrafs. L’avi va ser “retratista” de la gent de Mataró. El pare, el reporter “oficial” del Mataró del franquisme: rebia encàrrecs de l’Ajuntament, treballava per al periòdic local i era corresponsal de diaris de Barcelona. En Santi –el “meu” Santi, perquè tots eren Santi– va ser, quan el vaig conèixer, l’il·lustrador de la Transició. De la “nostra guerra”, quan fèiem junts El Maresme. Un dia, fa anys, va donar el material de l’avi, el pare i el seu a l’arxiu municipal. Els arxivers s’han trobat amb un problema, a l’hora de classificar-lo: algunes imatges no estan localitzades, algunes persones que hi surten no tenen nom. Aquella cantonada o aquell descampat, on s’han de situar? Mataró ha canviat molt. Aquell senyor que camina per la Rambla, aquell guàrdia urbà amb salacot que dirigeix el tràfic d’un sol cotxe o aquella dependenta de la parada d’ous de la plaça, qui són? Els visitants de l’exposició són convidats a dir-ho, si ho saben. Jordi Basté, tens raó: en Santi fa treballar en equip.

En Santi, home de caràcter una mica difícil, és molt amic dels amics i temible amb els enemics. Comptabilitza més amics, perquè l’acte d’inauguració n’era ple, alguns vinguts de lluny, com en Ramon Besa, que és de Perafita, encara que viu a Barcelona. Pot en Besa identificar alguna foto del Mataró antic? Té ben identificat en Santi.

Vaig reconèixer una pila de llocs. De persones, no tant. Dec tenir més retentiva paisatgística que fisonomista. La gent canvia de cara, i la que li saps és l’última. L’arquitectura i l’urbanisme s’alteren sobtadament i la imatge antiga es manté a la memòria. Aquella cantonada és la del carrer Lepant amb la Rambla. Aquell estanc, el que hi havia al carrer Argentona. Mira, aquest home sí que el conec: és l’Olmedo, l’enllustrador de sabates poliglot que es va oferir d’intèrpret a Ava Gardner el dia que “l’animal més bell del món” es va aturar a fer un pipí al bar Mercadé del Camí Ral. L’Olmedo fa anys que és mort. Sempre tindrà aquella cara i fumarà el mateix cigarret. Quan surto algú em pregunta: “Ja t’has vist? Ets a dues fotos.” No m’he sabut identificar. “Madre del amor hermoso”, que diu en Basté davant la fatalitat.