El curs del riu

Des de petit he sentit a dir que el que és del riu torna al riu. I és una veritat que no sols es compleix d’una manera real com han demostrat les catàstrofes que ha provocat l’aigua quan unes instal·lacions han ocupat una llera. En sentit metafòric també és aplicable a l’actual situació política. La Transició no va ser res més que un desviament del curs natural de les coses, que ara reclamen el lloc que els pertoca. Per inèrcia econòmica i política els oligarques van fer un pacte per salvar els mobles del franquisme després de la mort del dictador, i l’oposició, fins llavors a la clandestinitat o l’exili, s’hi va apuntar alegrement. Carrillo va destruir tota la feina feta a l’interior, el PSOE es va reinventar amb el suport dels socialdemòcrates alemanys i els sindicats van ser comprats amb subvencions. A la dreta no li van caldre gaires esforços per seguir mantenint la paella pel mànec i preservar un estat, solidari en deien, on els qui mai han sentit que en formessin part continuessin mantenint el fals miratge de la nació espanyola. El temps, però, és implacable i s’entesta tossudament a reconduir les aigües pel seu curs natural. La conversió dels feixistes en demòcrates no ha estat mai prou profunda ni sincera per permetre que la gent pugui votar lliurament què vol ser. El bipartidisme, ara tan passat de moda, va impedir que es produís cap reforma dins el poder judicial. I ara és precisament l’arma de què disposen tant el PSOE com el PP per atacar un moviment pacífic com és el de votar lliurement, malgrat el ridícul i la vergonya aliena que causen en els països amb un recorregut democràtic més llarg i més consolidat. Torna la mateixa violència policial d’altres temps, tornen a empresonar o obligar a l’exili gent que defensa amb pau els seus drets legítims. Fer una llista de les accions ridícules del govern espanyol ocuparia un espai que no podria recollir aquesta columna ni desenes més. Ara, surt de manera natural el que no es va permetre quan tocava i veiem com als de sempre els cau la màscara davant del món, que veu com s’enrabien contra qualsevol decisió que vagi en contra d’una mòmia assassina i opressora. Els seus mitjans de premsa, a banda de les consignes que reben per part dels castellans, ja ni saben què dir i han de publicar titulars tan grotescos com ara que el càmera de Telemadrid agredit a Barcelona té un cunyat independentista o que el sogre de Sánchez era propietari de saunes gai. Ja només els falta dir que, a més, en aquestes saunes hi anaven immigrants. Ja ho va dir la mòmia: “Todo atado y bien atado.”