La meva Diada

El dia abans, a Cornellà, preparàvem la manifestació d’aquell Onze de Setembre: la primera de les autoritzades. L’any anterior, a Sant Boi, havíem aconseguit una autorització de baixa intensitat. (Gràcies, Pere Portabella). Més tard, editàvem els discursos, que ara i avui resultarien tan actuals, dels oradors –notable el de Miquel Roca, per exemple– i apreníem a cantar Els segadors amb l’enyorat Oriol Martorell. Al cap d’un any, i quan ja esperàvem el retorn de Josep Tarradellas, preparàvem la festassa d’un nou Onze de Setembre, al centre de la meva ciutat natal: Barcelona. Amb repicó, que estava a punt de néixer, i ho va fer aquell 11-S, la petita de casa: la filla Berta.

Han passat molts anys, i la nova edició de la Diada mobilitza, sí, però ens provoca, alhora, coragre. ¿No ens fa ràbia que tantes i tants no protestin pels que sí que són presos polítics –a la presó molts més dies que els responsables dels assassinats pel cas GAL (Barrionuevo i la resta)– i que segments no gens marginals dels mitjans de comunicació hagin convertit el dit “procés” en l’afer més important de l’Espanya de la Constitució de 1978, el mateix dia que reconeixen que hi ha al país, pel cap baix, 3.182.068 de persones en atur i amb problemes creixents per la crisi provocada per polítics dels que només saben parlar del “problema catalán”, en temes com ara l’habitatge i la marginació social? Ignacio Sánchez Cuenca, que ja havia denunciat “la desfachatez” de massa il·lustres opiniatres, ens recorda (l’1/09/2018) que “tratar de encajar las conductas del otoño caliente del 2017 en el tipo penal de rebelión es contrario a la lógica, el sentido común y el propio derecho español”.