Sempre fou cosa nostra

Mai hauria dit que veuria els fills rebels de Convergència i els d’Unió (Junts per Catalunya i Demòcrates per Catalunya en la seva nomenclatura actual) defensant posicions d’esquerra “radical” i els hereus de la tradició de Macià i Companys ressuscitant la puta i la Ramoneta i exercint el vell pragmatisme convergent. Uns i altres podrien haver aprofitat aquest viatge cap a posicions contràries a les naturals per trobar-se enmig en un punt de transversalitat i unió que hauria estat molt útil per al país.

Durant un temps, forçats per la gent i per l’ANC i Òmnium, ens van voler fer creure que el somni era possible. Ens van instal·lar en un globus d’eufòria al qual s’hi referien com la República catalana, un globus que els mateixos que el van inflar ara el punxen perquè peti. Diuen que a dintre del globus només hi havia “independentisme màgic”...

Esquerra i una part del Partit Demòcrata, a banda de Catalunya en Comú, empenyen decididament cap a un referèndum vinculant acordat amb l’Estat. Fins i tot Miquel Iceta, que els darrers dies n’ha dit de l’alçada d’un campanar contra els defensors de la independència, ha deixat caure la proposta de convocatòria d’un referèndum per aprovar un nou Estatut que estaria en sintonia amb una Constitució reformada per tancar la carpeta catalana. Déu ens guardi! La Constitució millor que no la toquin, perquè l’haurien de pactar amb el PP i Ciutadans i no sembla que els catalans sortíssim ben parats d’una reforma amb aquests padrins.

El mateix que va dir “Doneu-me 68 diputats que proclamo la independència demà” renega de la via unilateral, cosa que dona a les paraules d’Oriol Junqueras el mateix valor que les que abrandadament va etzibar a un públic atònit Santi Vila a Figueres, quan per treure’s de sobre l’etiqueta d’autonomista va jurar lleialtat al president Puigdemont.

Si ja en el seu moment em va sorprendre que a persones il·lustrades en història com Oriol Junqueras els sorprengués la brutalitat policial de l’1 d’octubre del 2017, encara se’m fa més estrany que ara digui des de la presó –on hi és sense haver comès cap delicte– que l’únic camí que tenim és asseure’ns a parlar amb l’Estat espanyol.

Després de tot el que ha passat abans, durant i després de l’1 d’octubre, algú es pot creure que Espanya està disposada a negociar la secessió d’una part del seu territori?, especialment si es té en compte que és el que més aporta a l’Estat a què pertany, que representa un percentatge del PIB sense el qual el pes específic d’Espanya en el context internacional cauria en picat, que és un territori que fa frontera amb el país veí; que els seus ports i aeroports tenen una importància geoestratègica amb vista als mercats en creixement, i, finalment, el més important, que l’Estat considera que el territori els pertany per dret de conquesta des de “sempre”...

Es podria entendre, des d’una perspectiva humana i humanitària, que els polítics empresonats diguin certes coses, però és que no és només cosa seva. És una idea que a poc a poc ens van venent des de diverses atalaies públiques que se suma al mantra de l’“Hem d’eixamplar la base social”.

Per què tots plegats no deixen de tractar-nos com a criatures i ens diuen la veritat?: d’aquí no hi ha manera de sortir sense el suport d’Europa o sense provocar una insurrecció social que deixaria una estesa de morts, com ha passat en totes les independències de tots els països del món, inclosos els de l’Europa de l’Est. Com que la segona opció no la deu voler ningú (excepte els feixistes espanyols de tota la vida, que es moren de ganes de repartir xarop d’estopa), l’únic camí és la pressió internacional, la lluita als jutjats i deixar que a partir del novembre Espanya s’autobloquegi econòmicament per la falta de la injecció econòmica que li proporcionava el BCE. I el més important de tot: la nostra resiliència com a poble. La gent que ha sortit al carrer durant aquests anys, la que ha treballat des d’associacions pel dret a l’autodeterminació, la que ho ha fet des del seu lloc de treball, i molts polítics valents que han desobeït ordres ministerials o judicials jugant-se la llibertat, sempre hem sabut que la consecució de la llibertat era cosa nostra, únicament cosa nostra. En política sempre hi ha coses per intercanviar, per negociar. Nosaltres no tenim res per donar a canvi d’una rendició pactada o d’un suposat referèndum del qual no podem tenir cap garantia de neutralitat democràtica. Avui cal sortir al carrer, però haurem de mantenir-nos tossudament alçats tot el temps que calgui, perquè la raó és al nostre costat i perquè hi ha polítics amb un compromís irrenunciable aquí i a l’exili. Ah, i no ens oblidem dels poders espanyols, ells sí que no ens fallaran mai.