Santi Hernández

Els mestres de la promoció gironina de 1963-66 hem anat fent trobades, de tant en tant, sobretot en celebrar els 25 i els 50 anys de l’acabament de la carrera, i un nucli més constant, d’ençà de les noces de plata, vam decidir veure’ns almenys una vegada a l’any. La nostra fornada acadèmica va ser especial. Vam començar els estudis a l’antiga Normal instal·lada a la vella seu de l’Atenea de l’arquitecte Masó, al carrer d’Anselm Clavé / Gran Via, i vam acabar a la nova Escola del Magisteri del carrer d’Emili Grahit, que avui ja fa un altre servei. La transició –no solament de local– ens va marcar en molts aspectes. A cada trobada, doncs, rememorem anècdotes d’aquells temps referides a companys i professors... Tots hem anat fent la nostra vida, centrada normalment en la docència, a diversos nivells. És curiós que, amb el temps, hem anat descobrint activitats i aptituds en alguns companys que, quan els teníem de costat, de cap manera sospitàvem. Més enllà dels qui han publicat o col·laborat en llibres i revistes de la professió, per tant, del camp de la pedagogia, ens han sorprès els que han excel·lit en la redacció de treballs d’història i geografia i, encara més, els que s’han dedicat a la creació literària, mons diferents, doncs, dels previstos. Alguns es van despertar aviat. Seria el cas de Pere Cornellà i Roca, per exemple, que va començar a conrear la història contemporània de Girona, o de Santiago Hernández i Bagué, que es va manifestar com un especialista del món del suro i va publicar obres bàsiques per entendre aquesta activitat productiva. Altres van trigar una mica més, però igualment van fer l’eclosió. Arnald Plujà Canals ha ofert una abundosa producció de llibres sobre tots els aspectes del cap de Creus, Joan Vergés Pineda ha escrit sobre Espolla, el Marquès de Camps i les bruixes de l’Empordà, i, recentment, Ester Vila Planas s’ha despenjat amb novel·les d’intriga que van tenint bon èxit. Tots érem feliços amb aquests petits triomfs. La mort, però, ja ha començat a tocar el nostre col·lectiu, i el dia 3 de setembre acomiadàvem, amb dolor, en Santi Hernández, mort als 69 anys. Fill d’Amer i resident a Girona, mestre i llicenciat en història, havia estat professor d’ESO i batxillerat al col·legi de La Salle de Girona. Era un company amable, senzill, discret, educat, amb el somriure als llavis. Com a historiador era competent i rigorós. Estimava la família i era un gran avi i, pel que m’han explicat, gaudia navegant pel mar... Que el de l’eternitat el segueixi balancejant per sempre.