He tornat a Espanya

He tornat a Espanya. Després de l’1-O vaig pensar que m’estaria un temps sense anar-hi, per oxigenar el cervell, per estalviar-me converses incòmodes, per defugir comentaris catalanòfobs caçats al vol en qualsevol bar, inclús per no haver de sentir com se n’alegren, amb un èmfasi excessiu, que un català hi faci turisme, com altres vegades. Hi he vist uns paisatges bellíssims, a la costa de Múrcia, als mateixos pobles i platges on alguns hotelers oferien estades de regal als policies i guàrdies civils que ens van venir a pegar. Me’ls he imaginat allà, prenent el sol al meu costat, d’igual a igual, sense porres ni proteccions, amb la vulnerabilitat d’un banyador, pagant un euro per una canya en un bar de platja, uns preus insospitats a Barcelona. Potser la pròxima vegada que ens vinguin a atonyinar hem d’anar amb banyador.

Tenim molt en comú, hem destruït la costa de la mateixa manera, aquí i a La Manga. He recorregut la toponímia de Guardamar en avall i m’ha fet gràcia detectar romanents del pas dels catalans per aquelles terres. La punta Prima, el cabo Roig, el parc natural de Calnegre, les platges de Calblanque... Molts s’esgarrifarien, si ho sabessin. No els ho direm, no fos cas que construïssin toponímies alternatives.

He parlat amb gent que no entén per què una televisió autonòmica ha de tenir corresponsals als Estats Units si ja en tenen Televisió Espanyola i les privades, que quin dispendi. N’he trobat que tenen por d’anar a Barcelona, perquè per les seves televisions –amb corresponsals autoritzats als EUA– només veuen gent que es pega per Catalunya. No fan distincions entre els que sempre peguen i els que sempre reben. Per això, i per molts altres motius, cal anar a la manifestació de la diada nacional, per tornar a demostrar, els cops que calgui, que la causa de l’autodeterminació no ha d’atemorir ningú. He tornat a Espanya, i hi tornaré, perquè en la relació amb el veí no pot imperar la por.