Una poma als mestres

A primer de batxillerat (deu, onze anys) se’ns va unir un nen que acabava de tornar del Brasil, on el seu pare havia treballat a compte d’una empresa d’aquí. El primer dia va entrar a classe duent una poma a la mà. Es va acostar a la taula del mestre i la va dipositar sobre el moble amb naturalitat i sense dir res. Després va anar a seure al pupitre que tenia assignat. A primària, d’on veníem, totes les assignatures eren impartides pel mateix mestre. A batxillerat, a cada assignatura li’n corresponia un de diferent. Ni el primer que va ocupar la taula entarimada al matí ni cap dels que el van anar rellevant van fer cas de la poma ni van preguntar si algú de nosaltres l’havia extraviada. La curiositat va ser nul·la. El nen que l’havia duta tampoc no va fer cap manifestació. A la tarda, la poma encara era allí. S’hi va estar fins que vam plegar. A principi de curs fa calor. Jo era una mica lluny de la taula del mestre però suposo que la poma devia fer el natural procés de maduració, precipitat per l’escalf humà que nosaltres despreníem. Vaig mirar la poma quan sortíem. La cobria un tel de guix. L’endemà no hi era. La devien haver retirat els de la neteja.

Ara, coincidint amb l’inici del curs escolar, la conselleria corresponent ha publicat un anunci una mica enigmàtic i espès que fa: “En el món dels mites, que des de la prehistòria ressonen, no n’hi ha cap més fals que el de la poma. Més misteriós que la Medusa, antic com la lloba de Roma, mai no s’ha vist al món real cap mestre que rebi una poma.” Home, jo sí. I si és tan “fals” i “no s’ha vist mai al món real”, per què cal mencionar-lo? Per què afegir el refrany –per refutar-lo– “al bon mestre l’alumne aquest regal li dona”? Desconeixia el refrany, però alguna justificació deu tenir, si existeix. No tinc el conte de Pinotxo a mà. Ignoro si en la versió original el titella du una poma al mestre el primer dia, però hi ha imatges que confirmarien que el costum és o era vigent a Itàlia. Disney va incorporar la poma a la versió cinematogràfica. Disney era americà. D’Amèrica venia el nen que va portar la poma al mestre. Tot per acabar dient: “Oh gent del carrer! Oh gent de la bona! I si els regalem (als mestres) una feliç tornada, en comptes d’una poma?” Hi hauria algun mal a completar la salutació amb una poma? Seria tràfic d’influències, prevaricació, suborn? Pinotxo deu ser contraindicat.

Fa poc em vaig trobar el nen de la poma. Li vaig recordar l’ofrena. Em va dir que ell no havia portat una poma a col·legi. Vaig quedar parat. Doncs què? No se’n recorda? Estic mal fixat? Com que no m’ho he inventat ni ho he somiat, potser va ser un altre nen. Vingut d’Amèrica no n’hi havia cap més. Era un d’assentat aquí que creia que al bon mestre se li regala una poma?