L’espera

El temps rega­lat és el títol d’un magnífic assaig sobre l’espera, escrit per la peri­o­dista ale­ma­nya Andrea Köhler. Sug­ges­tiu i elèctric, aquest lli­bre –traduït al català per Angle Edi­to­rial– explora múlti­ples tipus, fun­ci­ons, atri­buts, fases i sen­tits de l’espera. L’espera és aquest inter­regne entre, d’una banda, el desig i la por, i, de l’altra, el pre­sumpte esde­ve­nir d’un temps encara flu­ent i incògnit, trans­for­mat ell mateix en mesura pròpia, clepsi­dra de l’experiència. Men­tre lle­gia aquest lli­bre pro­teic he recor­dat l’espera que Fer­nando Sava­ter exposa a La infan­cia recu­pe­rada: de petits emma­lal­tim per poder cri­dar la mare des del llit, i així, en aquell compàs d’espera entre la nos­tra crida i la seva arri­bada tran­quil·lit­za­dora, entre­nar-nos per quan, en el futur, un dia la cri­da­rem i ella ja no vindrà. He recor­dat també un epi­sodi del lli­bre La guerra no té cara de dona. En con­cret el frag­ment en què l’escrip­tora Svet­lana Aleksiévitx recull el tes­ti­moni d’una ser­gent de l’exèrcit rus durant la II Guerra Mun­dial. La ser­gent explica el mira­cle que va pre­sen­ciar quan Ania Kabúrovka, sol­dat de la secció de trans­mis­si­ons, va ser aba­tuda per una bala ale­ma­nya que li va per­fo­rar el cor. Men­tre Ania moria en braços de les seves com­pa­nyes va arri­bar la car­tera, cor­rent, cri­dant: “No et moris, Ania! Duc una carta per a tu! És de la teva mare!”. La car­tera va obrir el sobre i va començar a lle­gir l’encapçala­ment: “Esti­mada-filla-meva...”. Ania va revis­co­lar-se. I afer­rada a la llum, durant tota la lec­tura va man­te­nir els ulls oberts, que va aclu­car, ja per sem­pre, quan la car­tera va aca­bar de lle­gir la carta. L’espera és aquest sublim pre­cari de la nos­tra con­dició humana, una de les prin­ci­pals for­ces motrius del (des)viure.