Opinió

Tribuna

Nets de l’1 d’octubre

Soc una àvia nova de trinca, acabada d’estrenar, com tantes d’altres que llegiran aquest article. El meu net ja ha fet tres mesos i va néixer a casa assistit per dues llevadores amb vocació de doulas (un terme grec que s’utilitza per definir una categoria de dones, expertes en el procés de gestació i el naixement, que assisteixen les embarassades abans, durant i després del part, i donen informació i suport emocional i físic). Ser àvia és un estatus diferent que et concedeix el privilegi de no haver-te de preocupar de segons quines coses que fan anar de bòlit els pares. T’estalvies pors i incerteses i no pateixes per si la nena o el nen dorm o et priva de dormir, per si no menja gaire o plora massa. Sempre havia pensat que les àvies exageraven quan parlaven dels seus nets, però ara reconec que, quan et toca a tu, experimentes una sensació immensa de plenitud davant el misteri de la vida, que permet la continuïtat de l’existència d’una forma tan senzilla i tan complexa alhora. Sents una il·lusió encomanadissa. El fet de ser avi o àvia et dona una perspectiva diferent, un punt distant i còmode, perquè ja no tens el pes de la responsabilitat d’haver d’educar, sinó l’alegria de compartir el creixement d’una criatura que forma part de la teva descendència. També és cert que, a vegades, si la família no funciona o hi ha problemes que s’han d’atendre, els avis acostumen a assumir rols que no els pertoquen. Per això, fer d’àvia no hauria de ser mai una obligació sinó el resultat d’un desig. I tampoc és incompatible amb el fet de continuar tenint la teva independència personal, que es pot compaginar amb el fet d’exercir com a tal. En el meu cas, crec que és un privilegi que vull saber gaudir tant com pugui. Tornaré a jugar i explicar contes, que és una manera de venerar i gaudir del dia a dia. I miraré de compartir també passejades i de contemplar la bellesa de la natura, com una forma d’observar i agrair ser aquí, a la terra. Per descomptat, falten dies per poder fer tot això. Ara és massa petit, tot i que acostumo a anar-lo a veure sempre que puc. Diuen que els nadons creen addicció, no ho sé, però és cert que el contacte amb els nens et dona energia, segurament per l’alegria i la innocència que desprenen. A més, són una caixa de sorpreses que encara està per obrir, tot i que ja comencin a mostrar ben aviat el caràcter que tindran. De moment, el de casa és tranquil, almenys ho sembla. Sigui com sigui, ho trobaré tot bé, perquè només vull que es pugui expressar amb tota llibertat, ja que aquesta és una premissa bàsica per ser feliç. I és per això que també m’entristeix molt pensar en els presos polítics, en l’angoixa que estan vivint tots plegats, totes les seves famílies: mares, pares, avis, àvies, netes i nets. Penso en la injustícia que pateixen i en com s’estan perdent allò que és més important per a ells. Deuen ser moltes les àvies que han vist néixer una nova criatura al llarg d’aquest període d’estrès col·lectiu que compartim inevitablement. És probable que coincidim també en moltes de les coses que he exposat, especialment en el desig que els nostres nets facin allò que vulguin, des de la llibertat de ser i d’expressar-se plenament. Malgrat tot, l’oportunitat de canvi i de millora està sempre present i depèn gairebé sempre de saber-se mantenir en la confiança i en la dignitat, tant en la nostra vida personal com en la col·lectiva. Per això, hi deu haver moltes àvies motivades que van salvaguardar les urnes l’1 d’octubre i que tenen nets que, aviat farà un any, encara havien de néixer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.