Errors de manual

Quan un president posa tan amunt el llistó de la transparència i l’honestedat dels membres d’un govern ha de ser conscient que qualsevol ombra de dubte pot ser motiu per forçar una renúncia i, sobretot, que el primer de rebre pot ser ell. Pedro Sánchez ha pogut comprovar que a la dimissió de Carmen Montón li van sobrar 24 hores de resistència numantina. Si no hagués sortit a defensar-la com ho va fer –per acabar dient-li adeu aquella mateixa tarda– podia haver passat per l’enèsima crisi d’un executiu que improvisa a totes hores i que prou feina té a esmenar les contínues pífies, però potser no hauria provocat un gran escàndol que el va acabar esquitxant. I aquí es va produir el segon error de manual, el de la semiocultació de la tesi durant sis anys (i, sobretot, els dos dies d’infart d’aquesta setmana). Atès que sembla que no hi ha plagi i que l’únic discutible és la qualitat, per què no la va fer pública el 2014 quan van començar a sorgir els primers dubtes sobre el contingut? Llavors era aspirant a liderar el PSOE i el seu horitzó era passar una llarga temporada com a cap de l’oposició. Si es té en compte que el seu contrincant era el Mariano Rajoy de les Gürtel i el campió de l’atrinxerament, qui s’hauria fixat en una tesi “mediocre”, segons la qualifiquen alguns experts? Potser s’hauria posat vermell una vegada, però s’hauria estalviat enrogir de ràbia com ho va fer dimecres al Congrés quan Albert Rivera se li va llançar al coll.