Vint minuts d’Alaquàs

Després que una delegació colomenca visités l’Horta valenciana, Òmnium la Selva i el Refectori de Farners celebraran dijous que ve un sopar d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, el poeta que veia “créixer el mural de calç i dels coets” a la deliciosa Sonata d’Isabel. A deu minuts de Burjassot, poble natal d’Estellés, hi ha Alaquàs, on per les festes de la Mare de Déu de l’Olivar la gent fa coses prodigioses. Bé, ja ho has llegit a L’Eneida, oi? Quan la sibil·la va acompanyar l’heroi als inferns, vist el panorama, aquest li va dir: —Quin avorriment, porta’m a Alaquàs... Voldria explicar-te, lector, vint minuts tartàrics, de sofre, però deixa’m que abans divagui una mica. Els romans deien allò de nihil nimis (res amb excés), però després organitzaven uns sopars immoderats i sense alkaseltzer. Els mitrats de la cúria aconsellaven contenció, sí, però tot seguit endrapaven bocati di cardinale. I mira aquest dissenyador modern que et diu que “menys és més” mentre tolera al gremi una Ágata Ruiz de la Prada... No et deixis entabanar, doncs. Tu no reneguis de l’excés, que pot ser catàrquic. A Alaquàs cremen divuit mil coets en vint minuts (nou-cents per minut, quinze per segon...) i en totes direccions. Això els permet dedicar el mig milió d’hores restants de l’any a cultivar la bonhomia, la cordialitat, l’entesa i la sensibilitat. El conservatori no para de formar joves melòmans, la banda municipal toca amb una elegància londinenca, els petits sospiren per ser elegits àngels cantors a la festa del Cant de la Carxofa (un espectacle popular finíssim) i, agafa’t fort, l’alcaldessa socialista manté unes relacions immillorables, compassades, amb l’oposició, que és del PP. Pólvora i pentagrama. Llenguatge procaç —tan propi dels valencians— i tracte exquisit envers el foraster... Ara hauria de començar a descriure’t la cordà, l’espectacle d’aquells vint minuts que et deia, vint minuts al·lucinògens per a tothom menys per als autòctons, que s’ho miren amb ull crític. Afortunadament se m’ha acabat l’espai i hauré de fer-ho encenent un foc d’artifici. A veure, com t’ho diria (i si no t’ho creus, ves-hi el setembre que ve). Quan el capitost rodanxó de Corea del Nord ens engegui la bomba atòmica, just després de la deflagració i abans que l’ona del bolet de foc ho escombri tot, jo ja veig dos alaquassers comentant tècnicament la jugada: —Bé, no? —Potent, però no dosifica...