Més Lliure que mai

Fer-se gran implica que l’esperit del Lliure del 1976 no és exactament el mateix que el del Lliure actual. Fer-se gran d’edat i de mida demana un lideratge més inclusiu. Per què no col·legiat? Perquè és durant les crisis quan es demostra la qualitat gestora d’un teatre públic com el Lliure d’ara –tot i la singularitat–, on la direcció conviu amb sensibilitats encreuades.

Lluís Pasqual se’n ha anat enmig d’una crisi que ve de lluny, que calia haver afrontat abans i haver explicat millor dins i fora del teatre. No és la primera vegada que en marxa. Ja ho havia fet. I va tornar com el fill pròdig per a la majoria del patronat. Una gran actriu fins i tot deia: “El Lliure és el Pasqual.” I n’és una part molt important, però el Lliure és més que un dels fundadors encara que hi hagi estat temps al capdavant. Potser, el seu recanvi s’havia d’haver fet abans. Però voler centrar el debat en la idea que el relleu ha de ser una dona jove (fantàstic, si ho és!) resulta simple i amaga la divisió que gent del Lliure ja havia exposat fa uns mesos a una de les institucions que en formen part i que han permès el sou generós de l’exdirector.

El talent artístic de Pasqual deixa èxits i bones xifres. Però havia de dirigir més d’una obra per temporada? Ha innovat en l’última etapa? Creia en propostes com La Kompanyia Lliure i el cicle NOSaltres? La transparència, la paritat i el relleu generacional guiaran el nou Lliure, que seguirà fent bon teatre per ser més Lliure que mai.