Poder judicial

Donem per fet, perquè ens ho hem repetit molt sovint, que només la política resoldrà un conflicte polític com el que hi ha entaulat entre Catalunya i Espanya. Haver-lo delegat als tribunals, com va fer el govern del PP, va ser un error del qual paguem i pagarem les conseqüències. Ara: si confiem, amb totes les reserves que són del cas, en el poder polític, representat convencionalment per l’executiu i el legislatiu –els governs de l’Estat i la Generalitat i les Corts i el Parlament–, per què hauríem de desconfiar del judicial? Per què en desconfiem? Per què ho enreda tot? Un dels tres poders fonamentals de l’Estat, el que complementa els altres dos, no sembla que busqui la resolució del conflicte, sinó que l’enverina amb unes instruccions fantasioses que projecten accions delictives desorbitades sobre els encausats. Els manté a la presó i en reclama més al mateix recinte. Amb gent tancada, el marge de maniobra de la política és limitadíssim. El poder judicial el restringeix. Va al seu aire, i en això alguns observen la seva independència. Independents uns magistrats amb puntes de boixet als punys que en públic, en privat i en papers segellats amb pòlisses manifesten animadversió gairebé personal i d’encuny patriòtic contra els encausats i el moviment independentista en general? No són més patriotes els polítics que apel·len al diàleg i a la pacificació? Alguns polítics pensen com els jutges i els fiscals. Voldrien l’independentisme doblegat i vençut. Però la realitat s’imposa o acabarà per imposar-se’ls. No se senten els magistrats interpel·lats? Jo vull que la justícia actuï contra la delinqüència per poder sortir amb pau al carrer. No vull sortir al carrer per reclamar justícia, condició per viure en pau.

Els que han de jutjar els presos polítics no les tenen totes: seran presents a la sala observadors internacionals, entre ells els que a Bèlgica, Alemanya o Suïssa no han percebut en els encausats els delictes de què se’ls acusa. Hi haurà gent dels organismes que vetllen pels drets humans. I, al fons de tot, hi ha el Tribunal d’Estrasburg. La sentència vol ser dura, exemplar, humiliant. La reiterada presó preventiva anuncia les intencions i el desenllaç. Al mateix temps, llegeixo que els jutges ja estan rumiant com redactar-la perquè Estrasburg els sigui benèvol. Es traeixen: tenen la sentència al cap i saben que Estrasburg els pot deixar en evidència. A ells i al poder judicial espanyol, el tercer poder. Diuen –jo no ho sé, ho diuen– que Europa ha intercedit perquè el “conflicte espanyol” es pacifiqui políticament. Judicialment, també: els tribunals europeus han donat avisos als espanyols. No en fan cas. Se’n riuen. En segons quins casos tampoc cal exagerar la separació de poders.