Cantar a ciutat

Chesterton es preguntava per quin motiu la gent del camp o de la mar canta mentre treballa i en canvi no ho fan els de ciutat dedicats a feines industrials o administratives. Chesterton! Amb quins autors més antics i presumiblement caducats de sortir! Si ni el corrector automàtic no el reconeix i m’indica error... Al final em faran fora. Quants lectors no s’han fet enrere al llegir la paraula inicial d’aquest article? L’escriptor acabava de veure un retaule medieval flamenc. S’hi representaven pescadors, pagesos, llenyataires i boters en plena feina. Tots tenien la boca oberta. Va deduir que cantaven. Després es va desplaçar al camp anglès, que era el seu, i va observar que el costum es mantenia. Hi sentia cançons de sega, de batre, de ferrar... Per què no cantaven els banquers, els taxistes, els dentistes, els muntadors de cotxes en cadena o els botiguers? En l’article on es fa aquestes preguntes, Chesterton inclou unes cançons de producció pròpia pensades per als empleats de banca i de correus. Afirma haver-les enviades a uns coneguts que exerceixen aquestes professions. Les hi rebutgen, el prenen per ximple. Ja era l’efecte buscat. Chesterton fa molta comèdia.

Se segueix cantant, al camp o a la mar? Com que no freqüento gaire aquests paisatges, no sabria què dir. Al creuer que vaig fer aquesta primavera pel Volga no vaig sentir ningú de la tripulació cantar, i això que el Volga convida a fer-ho. Sempre que vaig al camp em trobo gent que hi celebra el silenci. Deu ser que no hi canta ningú.

Chesterton no acaba de dir si li agradaria que els banquers cantessin. Només constata. Jo vaig més enllà: si el director de la meva sucursal de La Caixa o un dels empleats em rebés cantant, em sembla que no ens entendríem. Si el carnisser, no hi tornaria. Ara: ¿no canta la gent a ciutat? Als concerts de grups musicals, segur. Quan era petit, les operàries de la fàbrica tèxtil visible pel pati interior de casa cantaven tot el dia i tota la nit, estentòriament, peces de Joselito o Antonio Molina. La fàbrica va tancar abans de la crisi. Durant la crisi va semblar que encara estigués més tancada i emmudida. Va tornar a obrir fa poc. S’hi treballa les vint-i-quatre hores amb tots els llums encesos. Confeccionen mitjons i eslips de bona qualitat. No canta ningú, no se sent res. No estan contents els treballadors d’haver obtingut feina? No canten però cadascun sent cantar. Me’ls imagino amb els auriculars a l’orella, recollits en la seva pròpia música. Com els empleats de la Seat, suposo. Com el venedor d’electrodomèstics que se’ls treu quan entra un client. Com els pagesos dintre el tractor amb aire condicionat. Com els escafandristes. Els retaules de la nostra època hauran d’incloure aquesta imatge.