I ja està? No farà res més?

A mi em sembla que tan greu com les converses que alguns jutges van tenir en el xat aquest del Consell General del Poder Judicial –que en alguns casos deuen vorejar el delicte d’odi que tant persegueixen– és, també, la resposta (o la no resposta, millor dit) que hi han donat el govern espanyol i les institucions judicials mateixes. Ho deia ahir Francesc Homs en una tertúlia a ca la Terribas: “Tristament, em sembla que les opinions d’alguns jutges no ens han sorprès.” Malauradament, no. Però no deixen de ser la constatació d’un fet molt greu que posa en dubte (un dubte ben fonamentat, llegint-los) la imparcialitat de la justícia. Pedro Sánchez, entretingut a contestar un dia sí i un dia també allò que es publica sobre la seva tesi doctoral i els seus llibres, es va limitar a dir ahir que no opina “sobre xats privats”. Opina sobre tesis i llibres (en una polèmica d’una transcendència molt relativa), i no opina sobre un munt de jutges que danyen, indiscutiblement, la reputació i la confiança dels ciutadans en la justícia espanyola, si és que això no és un oxímoron? El preocupa més la seva tesi i els seus llibres que la credibilitat de la justícia espanyola? Ho troba normal, Pedro Sánchez, que un jutge digui en un xat que “a Catalunya passa el mateix que va passar a Alemanya en èpoques remotes”? Li sembla bé que un altre digui que “el cop d’estat a Catalunya només se salva amb vencedors i vençuts”? Qui és, un jutge per dir tan alegrement que ell ha estat “sempre partidari d’un 155”? No el preocupa, a ell, que suposadament està negociant amb el govern català, que els jutges li esmenin la plana i li diguin que “amb els colpistes ni s’hi negocia ni s’hi dialoga”? Jo els he de confessar que ahir, en llegir ahir aquest A por ellos judicial a Elmon.cat (enhorabona, per cert) em vaig quedar glaçat. Però que m’hi vaig quedar encara més (il·lús de mi) en veure la reacció del govern espanyol i les institucions judicials. Sánchez sap que l’acció i l’omissió són en el fons dues formes d’actuar. I ell va optar per la segona. Confirmant, un cop més, els dubtes que molts tenim sobre la seva capacitat i/o voluntat de resoldre el conflicte més greu que a hores d’ara la política catalana i espanyola té sobre la taula.