Cuixart

Crec que Jordi Cuixart és dels qui han mantingut una postura més digna, ferma i coherent de tots els presos i exiliats polítics (que també mereixen el meu respecte). S’ha mantingut apartat de les picabaralles polítiques partidàries, només fidel al seu compromís amb Òmnium i amb el poble de Catalunya i els Països Catalans.

Per això, penso que ha tingut poca difusió l’entrevista que li va fer l’ACN fa pocs dies, que és d’una clarividència i dignitat poc comunes. Fent èmfasi que el seu compromís és amb la societat a través d’Òmnium: “La cultura i garantir la cohesió social són eines meravelloses per seguir treballant en aquest procés per construir una societat més lliure i més justa. Volem seguir incidint en el conjunt de la societat catalana des de la radicalitat democràtica i la màxima transversalitat.”

Amb gran fermesa ens explica que no acceptarà “cap tipus de condemna” i que “la fiscalia ha de retirar tots els càrrecs, només ens val l’absolució”, ja que “som davant d’un judici polític amb un relat inventat [...] per haver exercit drets bàsics com el de manifestació i reunió i la llibertat d’expressió. I això només passa en països amb democràcies molt dubtoses”. I fa un avís a navegants quan li pregunten si s’ha d’assumir que hi hagi més líders empresonats: “Absolutament. Seria absurd posar-nos com a límit la presó o les amenaces de violència per part de l’Estat.”

Té clar que “mai més res tornarà a ser igual que abans de l’1-O”. “La desobediència civil és un dels instruments que tenim com a societat per canviar les lleis injustes, i per tant tenim l’obligació de no renunciar a res sempre que sigui pacíficament i democràticament.” També insisteix que “l’1-O és de tothom, no el pot patrimonialitzar ningú”. És “un punt de partida”. “L’hem de reivindicar i recordar des de tots els punts del país [...], tornant als col·legis electorals [...] i reafirmant que [...] la nostra determinació amb les urnes és total i absoluta.” Posa en el seu lloc el nou govern de Pedro Sánchez, del qual diu amb claredat: “Tot i aixecar la bandera del diàleg, de moment no l’hem vist moure’s del bloc del 155. De moment, a banda de bones paraules, ho hem trobat a faltar gairebé tot.” I hi afegeix: “L’acostament no és cap concessió ni cap gest humanitari, és complir la llei.” I encara més, tot criticant els límits que posa el PSOE: “Cal diàleg, i aquest només pot ser si és sincer, honest i sense limitacions, amb valentia i generositat per part de tothom, sense condicions per cap banda.”

Té molt clar que “la prioritat no pot ser sortir de la presó, la prioritat és avançar en la solució del conflicte polític”. Ja que “els nostres objectius polítics segueixen intactes: seguir defensant el dret del poble de Catalunya a l’autodeterminació”, afirma, coincidint amb Anna Gabriel (que ha mantingut una posició discreta i insistint que és col·lectiva –no individual–), que en la seva primera entrevista deia: “L’objectiu continua sent l’exercici del dret d’autodeterminació.” Però Cuixart concreta una mica més l’estratègia (tot i que diu que “és l’hora que els partits polítics expliquin els seus projectes a mitjà termini”) quan demana: “Recuperem d’una vegada per totes les lleis de caràcter social aprovades pel Parlament de Catalunya [...], deroguem la llei mordassa i que l’advocacia de l’Estat demani la nostra absolució al judici.”