El primer any

Historiadors del futur que us capbusseu en l’hemeroteca del primer quart del segle XXI heu des saber que el primer any va ser l’any de la repressió. Es va passar per alt una frase que va dir el senyor Mariano Rajoy quan tot plegat encara no havia agafat embranzida. “Que no es menystingui la força de l’Estat espanyol”, va dir. I el senyor Puigdemont li va contestar: “Que no es menystingui la força del poble de Catalunya.” De seguida es va comprovar que el poble català té molta força moral però una escassíssima força real i que això que en diuen l’Estat espanyol és un ens ingent, una maquinària perfecta capaç de tot per perpetuar immutable el model borbònic; un sol rei, una sola pàtria, una sola bandera.

No va ser fàcil, més aviat al contrari. Hi va haver molt de patiment. Primer va ser una repressió coneguda, violenta, a cops de porra. Després una repressió més sibil·lina, disfressada de civilitat i d’estat de dret. L’imperi de la llei, en deien. També Francisco Franco va promulgar lleis amb les quals va jutjar, condemnar i executar.

No, el primer any de la República no va ser fàcil. El segon encara ha de venir i des del moment present es veu negre, molt negre. L’horitzó el dibuixa el paisatge reticulat que es veu des de l’altre costat de la reixa d’una cel·la de presó. Des del futur, només vosaltres sabeu si aquest país serà capaç de tirar endavant. Sense alterar la història, si veniu per aquí i n’expliqueu la manera, sereu benvinguts.