Franciscanament

Fran­cesc d’Assís és un dels sants més accep­tats, no només perquè els eco­lo­gis­tes hi veuen un aliat, o els ani­ma­lis­tes un pro­tec­tor, sinó per la seva radi­ca­li­tat i con­versió. No agra­den, els sants que ja eren sants de petits. Fran­cesc d’Assís té una força èpica, de pel·lícula de Hollywood. La con­versió potent, el des­pu­llar-se de tot, també física­ment, com a metàfora de la pobresa, la pre­ca­ri­e­tat, la poe­sia –no tot­hom seria capaç dins del cris­ti­a­nisme d’ano­me­nar ger­mana la lluna, o la mort– el fan un sant atrac­tiu. També la seva relació amb santa Clara. I el seu lle­gat. Els fran­cis­cans com a orde que ha sac­se­jat l’Església i li ha recor­dat l’aus­te­ri­tat com a motor.

Abans, quan se cele­bra­ven més els sants –alguns encara ho fem i ho rei­vin­di­quem–, quan feli­ci­ta­ves per sant Fran­cesc els Fran­cescs que conei­xies, rebies res­pos­tes tipus “no soc d’Assís, soc sant Fran­cesc Xavier” o un altre. Tots són fantàstics –sant Fran­cesc Xavier es mereix deu arti­cles seguits–, però el sant pobre, el “pove­re­llo d’Assisi”, agafa molt de sen­tit en aquest moment, en aquest pon­ti­fi­cat, i en aquest con­text de tan­ca­ment men­tal, moral, finan­cer i intel·lec­tual que està adqui­rint la soci­e­tat. El papa, i no és casu­a­li­tat, es diu Fran­cesc, per sant Fran­cesc d’Assís, perquè s’ho creu, perquè s’hi ins­pira. Per la pobresa. El nom del papa fa la cosa. No es diu Napoleó, Neró o Ale­xan­dre. Ber­go­glio vol des­pu­llar l’Església d’exces­sos, i ho ha desit­jat des d’abans de ser papa.

Aquesta set­mana he anat a missa a una parròquia dedi­cada a sant Fran­cesc d’Assís a Man­hat­tan –al Poble­nou de Bar­ce­lona en tenim una, també, i podria encai­xar per­fec­ta­ment amb l’espe­rit de tot el que des­cric–. El mossèn era pro­ba­ble­ment irlandès. La parròquia, en el sen­tit dels assis­tents, eren un 90% no caucàsic, que és aque­lla manera que tenen als Estats Units de dir negre, lla­ti­no­a­me­ricà, asiàtic. A l’entrada hi havia postals de sant Fran­cesc d’Assís i una bene­dicció d’ani­mals. A la porta de l’església, un pati inte­rior amb plan­tes ver­ti­cals ano­me­nat el jardí de la pau, amb un mural d’un arbre de la pau de sant Antoni de Pàdua. La gent hi deixa llànties i prega, com si fos una mena de mur de les lamen­ta­ci­ons. El sacer­dot, obe­di­ent al que ha dit el papa aquest set­mana, ha fet un sermó de no més de set minuts.

Ho ha fet bé, lli­gant la típica epístola de sant Pau sobre l’amor, la que es lle­geix en tants casa­ments, amb una novel·la que va lle­gir a la uni­ver­si­tat de Her­man Hesse. Són bons aquests girs que es fan quan es pre­dica, lli­gant con­cep­tes bíblics amb lite­ra­tura i amb l’ima­gi­nari popu­lar. La part més interes­sant de la missa ha estat la de les pregàries. La pri­mera pregària, con­tra els abu­sos sexu­als come­sos pel cler­gat i per les vícti­mes. De cop i volta, tota la gent que era a la cele­bració ha alçat el to de la res­posta, que fins ara havia estat allò que en diríem regu­lar, fins i tot ano­dina. Aquesta és avui la ferida més fonda que acom­pa­nya l’Església Catòlica als Estats Units, i tot i que sabem que els abu­sos no es come­ten des­gra­ci­a­da­ment només al si de l’Església sinó en molts altres àmbits, espe­ci­al­ment el fami­liar, és un escàndol de dimen­si­ons gegan­ti­nes. La diferència entre els nord-ame­ri­cans i els euro­peus en aquest sen­tit és que allà són molt cons­ci­ents del mal que s’ha fet i de la neces­si­tat de repa­rar. En par­len, ho exte­ri­o­rit­zen, orga­nit­zen pregàries, col·lec­tes. Fins ara, les desgràcies no havien impe­dit que l’Església Catòlica als Estats Units seguís con­si­de­rant-se catòlica.

Avui, però, l’amenaça d’un cisma plana sobre una comu­ni­tat divi­dida que ha de saber donar res­pos­tes. Men­tre que alguns grups apos­ten per l’ano­me­nat evan­geli de la pros­pe­ri­tat, i per una visió capi­ta­lista –segons la qual si les coses et van bé és perquè t’ho merei­xes i Déu et bene­eix i si ets un mise­ra­ble és perquè t’ho has bus­cat–, el papa rebla el clau i torna a dema­nar als catòlics dels EUA que siguin soli­da­ris, que no donin suport a qui vol cons­truir murs i els anima a seguir espe­rançats. Les desi­gual­tats soci­als no han plo­gut del cel, sinó que són con­seqüència d’un món molt mal repar­tit. Acu­sar els pobres de ser-ho perquè volen és d’una malícia molt poc evangèlica, i el papa amb el nom del sant d’Assís no es cansa d’apun­tar amb el dit a les cau­ses estruc­tu­rals de les desi­gual­tats. No ho fa per ide­o­lo­gia o perquè ha lle­git lli­bres mar­xis­tes, sinó perquè s’ha cre­gut una història que es diu evan­geli.