On són els altres jutges?

Si al famós xat aquest on els jutges fan teràpia conjunta resulta que hi tenen accés uns cinc mil magistrats de tot l’Estat, i si resulta que els comentaris insultants només els feien una quinzena d’ells, la pregunta que em faig és ben òbvia: on són els altres jutges? On són els altres 4.985 jutges, que no diuen ni ase ni bèstia? Hi estaven d’acord? No tenen opinió i per això no l’expressaven en el xat i ara tampoc públicament? Els jutges anti-Puigdemont, antiprocés i antitot s’expressaven amb tota llibertat i els altres callaven? Callaven perquè hi estan d’acord, o callaven perquè no els passés com al jutge Frederic Vidal, a qui van sancionar amb 600 euros per haver parlat de “terrorisme policial” en el mateix xat que ara és privat però que en el seu cas el van considerar corporatiu i mereixedor d’una multa? I ara, un cop s’ha sabut que els jutges poden dir el que els sembli perquè és llibertat d’expressió, ningú del seu gremi els contradirà? Només sentirem quatre o cinc jutges presumptament progressistes fent quatre reflexions interessants però sense condemnar els fets? Em resisteixo a pensar (entre altres coses perquè en tinc constància d’algun) que tots els jutges pensin com pensen aquests quinze mal educats. Els està bé, a la majoria, el mal que aquesta quinzena estan fent en l’imaginari col·lectiu del poder judicial? Els està bé, que quinze jutges d’un col·lectiu de cinc mil deslegitimin com estan deslegitimant (i no és cap joc de paraules) el poder judicial? Aquest silenci (conjuntament amb el que ja comentava ahir del govern de Pedro Sánchez, que xiula i mira cap a un altre costat) és francament decebedor. No és cap sorpresa, és cert. Però és decebedor. I no és cap sorpresa perquè, en el fons, aquest silenci no és tan diferent del que hem vist en d’altres col·lectius. On és la intel·lectualitat espanyola? Ja fa anys, que han renunciat a dir-hi la seva. A Espanya, fins i tot els qui es defineixen com a republicans han renunciat a exercir de republicans quan n’han tingut l’oportunitat. Fins i tot en això, en la discrepància (això que ells en diuen divisió) Catalunya és més rica. Què hi farem.