Mamelles i ‘maricons’

Des que va ser detin­gut el 20 de setem­bre de l’any pas­sat, Lluís Sal­vadó (un dels homes de con­fiança d’Oriol Jun­que­ras) ha deci­dit pas­sar a un pla (encara) més dis­cret. Ara que hem pogut sen­tir una minis­tra refe­rir-se a un com­pany seu com a “maricón”, a Sal­vadó me l’ima­gino a casa recor­dant-se dels dies que va pas­sar quan es va fil­trar la con­versa que man­te­nia amb un amic sobre les difi­cul­tats que tenien per tro­bar una dona que cobrís la plaça de con­se­llera i va aca­bar dient allò de les “mame­lles gros­ses”. Alguns dels que ales­ho­res li van dema­nar la dimissió ara, mal­grat que són homo­se­xu­als, no diuen ni piu sobre l’expressió homòfoba emprada per Dolo­res Del­gado. Però per con­tra, els que ara posen el crit al cel amb les tro­ba­des entre la minis­tra de Justícia (quan no ho era) i el comis­sari Villa­rejo, con­si­de­ra­ven que les con­ver­ses entre Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso afi­nant fis­cals no tenien cap valor perquè es van gra­var de manera frau­du­lenta. I per damunt de totes aques­tes gra­va­ci­ons hi ha les de Corinna en què adme­tia els nego­cis irre­gu­lars del rei emèrit i que van ser con­ve­ni­ent­ment mar­gi­na­des per la tri­pleta PSOE, PP i Ciu­ta­dans. Les gra­va­ci­ons de Villa­rejo no van ser­vir per obrir una comissió d’inves­ti­gació al Congrés quan el tema de con­versa era el rei. Quan ho és el “maricón” de Mar­laska o el turisme sexual de mem­bres del Suprem, lla­vors sí que es con­ver­tei­xen en arma de des­gast cap al govern. Hi hau­ria sub­tils diferències entre cadas­cun d’aquests casos. Per exem­ple, Dolo­res Del­gado no era minis­tra en el moment de la con­versa men­tre que Jorge Fernández Díaz va dir allò d’afi­nar al seu des­patx de minis­tre. O que les gra­va­ci­ons de Villa­rejo les ha fet un comis­sari que actua com un mer­ce­nari des de les cla­ve­gue­res men­tre que les de la con­versa de les mame­lles de Sal­vadó les va orde­nar un jutge i, per tant, la custòdia de l’enre­gis­tra­ment –fil­trat a Ante­na3– cor­res­po­nia a la justícia. I per a tots ells hi ha la mateixa pre­gunta: qui és el guapo (peri­o­dista o polític) que per ètica renun­cia a fer ser­vir aques­tes con­ver­ses gra­va­des de manera frau­du­lenta?