JOAN BOSCH
«Cal pedagogia de la convivència»
El programa Cel obert és un programa per a immigrats o sobre immigració?
–«Ni una cosa ni l'altra. Des de fa dos anys fem un magazín de tarda com qualsevol altre, amb la particularitat que donem veu als nouvinguts, que participen en les tertúlies.»
–Com sorgeix la idea?
–«Ràdio 4 és una emissora pública, i com a tal té l'obligació d'arriscar-se a fer nous formats que la ràdio comercial no pot fer. La immigració no és un tema atractiu per als anunciants, i és difícil que una emissora privada s'hi arrisqui. La ràdio pública, en canvi, té l'obligació de provar coses noves, i fins i tot d'equivocar-se i tornar-hi.»
–Em deia, però, que no van voler fer un programa sobre la immigració o per a immigrats.
–«Amb la Montse Melià, la directora de la ràdio, vam tenir clar des del primer moment que havíem de fer un magazín de tarda, informal i divertit, en què els nouvinguts tinguessin un paper destacat, és cert, però amb tota naturalitat. El que fem a Cel obert és mostrar que a Catalunya les coses han canviat, que hi ha nous catalans que també han de tenir un paper. No pas des de la compassió, sinó de manera positiva. Cada tarda tenim una tertúlia amb nouvinguts, i qui ens escolta acaba amb el convenciment que no són tan diferents. Trenquem tòpics d'una manera divertida, amb humor.»
–Quin és l'objectiu del programa, doncs?
–«Fer pedagogia de la convivència. Els tertulians xerren amb els convidats i de seguida es plantegen paral·lelismes entre la Maria del Mar Bonet, per exemple, i algú que ve de l'Àfrica o de l'Amèrica Llatina. Al final veiem que, a pesar de la diversitat d'orígens i de cultures, sempre hi ha coses que ens uneixen i que ens fan ser optimistes amb vista al futur.»
–A Cel obert també hi participen catalans que viuen a l'exterior, oi?
–«Sí. Truquem a catalans que viuen en diversos llocs del món, per demostrar que nosaltres també podem ser immigrants en altres països. La immigració no és pas quelcom propi de Catalunya. Ens creiem que només ens passa a nosaltres, però resulta que és un fenomen natural i mundial. No és patrimoni de ningú. Aquí hi ha marroquins que són immigrants, i a Mèxic hi ha catalans que també ho són. Tots dos tenen el seu espai al nostre programa.»
–Per què Cel obert?
–«Vam escollir aquest nom perquè té un doble sentit. ‘Cel obert' com un espai sense fronteres, però també com a celobert, un espai on es troben els veïns, sense importar el seu origen. S'hi troben per penjar la roba i es coneixen, parlen, es fan amics.»
–Costa trobar nouvinguts que parlin català i que vulguin participar en les tertúlies?
–«En un principi ens vam pensar que sí, que no en trobaríem. Però tenim la sort que aquest país té un teixit associatiu enorme, increïble, que fa una feina anònima impressionant per integrar els nouvinguts, per ensenyar-los el català. Si obrim una mica els ulls, trobarem arreu molts i molts nous catalans que s'han integrat molt bé.»
–Qui escolta Cel obert?
–«Aquesta és la millor part d'aquesta història. Els oients del programa són catalans i catalanoparlants. Per això deia que el que fem és pedagogia de la convivència. Els catalans ens mirem massa el melic, i que vingui un argentí i ens parli d'un tema que ens afecta des del seu punt de vista, des d'una mentalitat diferent, ens fa veure les coses d'una altra manera, ens eixampla la mirada.»
–Quina és la Catalunya real, doncs? La de la imatge negativa que ens volen vendre de Salt o la de les tertúlies de Cel obert?
–«Jo crec que nosaltres mostrem la Catalunya real. No vull dir que no hi hagi problemes derivats de la immigració, però la immigració no és un problema en si mateix. El problema rau a no entendre que la integració és cosa de dos, de qui arriba i de qui rep. Els nouvinguts han d'esforçar-se per entendre i adaptar-se al país que els ha acollit, però també nosaltres hem d'obrir-nos i facilitar aquesta adaptació.»
–Potser la secció del programa que il·lustra més bé la realitat és Companys de classe, oi?
–«Sens dubte. És una secció protagonitzada per nens i nenes de 6 a 11 anys, un dels quals és català i l'altre, nouvingut, que comparteixen banc. Els pares responen a preguntes sobre els seus fills, i el resultat és molt divertit. El que es veu a Companys de classe és que els nens s'integren amb normalitat. Les actituds xenòfobes les aprenen dels grans, malauradament. Cal més pedagogia de la convivència com la que fem cada tarda des dels micròfons de Ràdio 4.»
La integració és una moneda de dues cares: el nouvingut ha de fer un esforç d'adaptació, però la societat d'acollida també ha d'obrir portes i oferir oportunitats, com fa Ràdio 4 amb el magazín de tarda «Cel obert», presentat per Joan Bosch
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
