Sobre el terreny

El dia 17 del mes que avui s’acaba, uns dipu­tats del par­la­ment de West­mins­ter van ater­rar a Bar­ce­lona per visi­tar alguns dels pre­sos polítics a Lle­do­ners, on el Jordi Cui­xart els va expli­car, entre mol­tes altres coses, com n’era, d’estrany, ser pri­vat de lli­ber­tat al seu propi país, de manera que només podia veure el seu fill –que té un any i escaig i viu a Bar­ce­lona– durant una hora i mitja a la set­mana, en una presó alguns dels fun­ci­o­na­ris de la qual són socis de l’asso­ci­ació cul­tu­ral que ell mateix pre­si­deix. Agraïa les car­tes que ha rebut, inclo­ent-n’hi algu­nes d’artis­tes inter­na­ci­o­nal­ment cone­guts, com ara el seu admi­rat Ken Loach. Tot seguit, Sànchez i Romeva van expli­car el con­cepte legal de “dolo even­tual” segons el qual són acu­sats d’actes vio­lents no pas perquè ells en van come­tre sinó perquè en teo­ria havien de saber que (a l’1-O) les for­ces d’ordre espa­nyo­les sí que els come­trien. Tots dos esta­ven d’acord que és posi­tiu que Pedro Sánchez hagi dit que cal un diàleg polític per solu­ci­o­nar el con­flicte; però per això, van afe­gir, els jut­ges –ultra­con­ser­va­dors tots– els dic­ta­ran sentències llar­gues per tal de sabo­te­jar aquesta insi­nu­ació de nego­ci­ació. Així, els dipu­tats van tor­nar a Lon­dres més ben infor­mats sobre la situ­ació dels pre­sos polítics que molts peri­o­dis­tes estran­gers. I ja han deci­dit donar a conèixer la rea­li­tat que han vist i vis­cut a un públic com més gran millor, a través d’un pro­jecte que em van expli­car però que no volen que es reveli. Encara.