El dilema unionista

L’abril de 1977, quan poc abans de les eleccions constituents el govern Suárez decideix dissoldre la Falange Española y de las JONS, conegut com a partit únic, denses columnes de fum s’aixequen a les capitals de províncies espanyoles. No es tracta d’incendis fortuïts, sinó de la crema sistemàtica dels seus arxius. En la nova etapa democràtica calia esborrar rastres, entre els quals les llistes de desenes de milers de col·laboradors civils de l’organisme, dedicats per convicció o obligats, a fer de confidents, a espiar veïns, companys de feina, amics,... de manera semblant al que coetàniament feia l’Stasi a l’Alemanya Oriental. El Partit Únic, com qualsevol altra dictadura totalitària, es fonamentava en el control de la dissidència i en la corrupció interna dels individus i institucions, i per disposar d’una àmplia xarxa de taxistes, porteres, policies retirats, empleats de baix rang amb aspiracions, botiguers i qualsevol individu que pogués vigilar indicis d’activitats contràries al règim.

A diferència del que succeí amb l’antiga RDA, aquí no hi ha hagut possibilitat d’investigar sobre aquest episodi històric, ni la lliure consulta per conèixer qui va ésser responsable de detencions,

tortures o les vides arruïnades de tanta gent. A Espanya, la monarquia, herència directa del dictador, es va preocupar per assegurar la impunitat dels repressors a gran o petita escala. On va anar a parar tota aquesta gent? Van restar entre nosaltres. Molts van continuar la seva tasca “purificadora” durant les dècades posteriors, enquadrats en una genèrica ultradreta, causant de desenes de morts per violència política, i protegits per la policia i la judicatura, amb casos emblemàtics com ara la Batalla de València. L’actuació dels arrencallaços nocturns, aquest estiu, els episodis de violència contra independentistes, o manifestacions violentes i hostils contra la catalanitat (que, en passar per Via Laietana, no obliden retre homenatge a l’edifici on més s’ha torturat en tot el segle XX) ens indiquen la seva continuïtat. També ens remet a un fenomen conegut: la incardinació d’un franquisme persistent a la banda alta de la Diagonal, amb part d’una burgesia catalana Vichy, juntament amb alts funcionaris de l’Estat, amb aquests col·lectius procedents dels descendents dels franquistes de baix rang d’alguns barris populars amb greus problemes d’integració social. Les investigacions d’aquest entorn fetes per investigadors com Jordi Borràs són prou il·lustratives sobre aquest espai polític, fet que explica que sigui un dels periodistes més amenaçats d’Europa. Aquest espai ha estat reactivat en els darrers mesos com una operació d’estat. Davant la mobilització massiva de l’independentisme, la ultradreta ha intentat contrarestar l’hegemonia republicana a l’espai públic.

És obvi que en la societat catalana hi ha un percentatge important (les enquestes indiquen que entre un 40% i un 49%) de contraris a la independència. Tanmateix, les mobilitzacions organitzades en defensa de la unitat d’Espanya no aconsegueixen portar-los al carrer. No és difícil endevinar per què. La majoria no se senten representats per aquests grupuscles ultres. La demoscòpia també indica que entre un 70% i un 80% dels electors catalans són partidaris d’un referèndum per decidir el futur (i acceptar el resultat) i consideren que l’existència de presos polítics i exiliats és inacceptable en democràcia i, malgrat les reserves a una incerta situació de ruptura, no accepten la repressió.

Si és constatable la tensió i la hiperventilació entre l’independentisme, també existeixen diferències importants entre uns unionistes marcats per una crisi de representació, persones amb vincles emocionals amb l’Estat que no es volen plegar al fals i manipulat relat difós des dels mitjans espanyols i que, clarament arrelats a l’heterogènia realitat catalana, amb lligams personals i familiars amb independentistes, no accepten el parany de la ulsterització induïda per Cs o la balcanització projectada per l’aznarisme. En altres paraules, que no se senten representats. Qui podia haver jugat aquest paper, el PSC, ha preferit una vergonyant “obediència deguda” a l’honestedat de buscar solucions de compromís. L’escassa cultura democràtica espanyola, el fangar en què ha esdevingut la política del règim del 78 deixa òrfena bona part de la societat catalana, que veu la seva Espanya segrestada per la ultradreta, pels mateixos que van arruïnar la vida dels seus pares i avis. I aquest constitueix un terrible dilema entre la idea d’una República Catalana, des del seu punt de vista, carregada d’incerteses, i una concepció reaccionària de l’Espanya que branda la rojigualda. Caldrà veure si el republicanisme eixampla les bases o si tanmateix el nacionalisme espanyol les estreny a Catalunya.