El trencament

Volia parlar de qualsevol altra cosa, però no puc. El que va passar demà farà un any marcarà el futur del nostre poble i la seva relació amb l’Estat espanyol. No em ve de gust parlar de política, ja ho fem massa sovint i, tant de bo sigui així, ens queda molt de temps per fer-ho. Perquè parlar de política és bo, encara que cansi, perquè bàsicament en política el que s’ha de fer és parlar però abans escoltar. La política i els polítics, aquests dels que tantes vegades blasmen, són imprescindibles en democràcia, sabent com sabem que són imperfectes i que ens decebran. Aquest és el joc democràtic. I escrivia que tant de bo sigui així, que parlem de política, perquè no fer-ho és la dictadura, és l’absència de democràcia i no cal dir que hi ha molts nostàlgics del règim que són els que no voldrien ni política ni polítics, per fer-la ells, la política, i per arrabassar a Catalunya l’autonomia que se’ns va donar en la Transició i que en el mateix moment que van cedir-la (des de la seva perspectiva) van començar a retallar-la fins a arribar al moment actual en què volen directament suprimir-la.

El dia 1 d’octubre del 2017 es va trencar alguna cosa en la relació entre els diversos pobles del que ara legalment és l’Estat espanyol. Policies i guàrdies civils, de les forces de seguretat de l’Estat, van ser enviades pel govern del PP, pel ministre Zoido, a pegar els ciutadans catalans. No van venir a impedir el referèndum, que no se’n van sortir, van venir a pegar ciutadans indefensos. No em valen ni els que parlen de legalitat ni els que les justifiquen dient que era la seva feina. La legalitat, qui mana la fa servir com a instrument de repressió. Per al franquisme va ser legal que el 27 de setembre del 1975, setmanes abans de morir Franco, s’executessin cinc persones, del FRAP i d’ETA. Van ser voluntaris dels cossos de seguretat estatal qui els van matar. Legalment. Ara fa un any, es van carregar la feina de més de trenta-cinc anys de netejar la imatge de policia i guàrdia civil al servei del franquisme. Se la van carregar al crit d’“A por ellos”, però es van carregar alguna cosa més en la relació entre pobles. Pel silenci còmplice de tants demòcrates espanyols, silenci que continua, amb comptades excepcions, amb l’empresonament de líders polítics i l’exili d’altres. Fa un any alguna cosa es va trencar definitivament, i això no ho resol ni la bona voluntat ni un nou Estatut ni el pacte fiscal.