Opinió

Caiguda lliure

El temps del poema

“Algunes veus reparadores afloren en els ambients més horribles

A vegades, per trobar els llibres que et falten, has de posar-hi la tenacitat d’un fanàtic. I al final, de tota manera, fracasses. A mi se’m va escapar la poesia de Iehuda Amikhai quan Edicions 62 va publicar Clavats a la carn del món (2001), la primera antologia que li traduïa al català Manuel Forcano. Vaig badar perquè no sabia que un poeta israelià tingués res a dir-me, o perquè no n’havia sentit mai el nom i no em va encuriosir prou el dibuix d’unes tisores una mica guerxes que il·lustraven la portada. Vaig passar de llarg del prestatge de la llibreria on el devia veure per primer cop, i allà es va quedar, fins que algú altre va prendre’s el seu temps per escoltar-lo i se’l va endur. Més d’una vegada, des de fa deu anys, he passat per davant el mateix prestatge amb la vana esperança que el llibre hagués tornat al seu lloc, com si això fos possible en el nostre petit món, secció “poetes que mai rebran la Creu de Sant Jordi”, i he maleït aquell buit que els portals de col·leccionista s’ofereixen gasivament a omplir només si estàs disposat a pagar-ne un preu abusiu.

A vegades no saps per què t’obsessiones per un llibre que no has llegit, però tinc comprovat que em passa molt més sovint amb els poetes que amb els narradors. Potser la poesia, contra el que pugui semblar, et toca per camins més dreturers, o bé és que arriba allà on la realitat s’atura, com davant un precipici a partir del qual les coses canvien de forma o voregen l’impossible, i s’ha d’inventar un llenguatge nou –però a la mateixa habitació on llesquem el pa cada dia acompanyats dels vells mobles de família– per acostar-se a tot allò que fa de mal dir. Encara avui, per exemple, m’atordeix un poema del palestí Mahmud Darwish en què es prohibeix morir per no haver de passar la vergonya de fer plorar la mare, o el del txec Vladímir Holan en què renega de l’existència de cap altra vida, a menys que allà també s’hi escampi de bon matí l’olor del cafè acabat de moldre. I els del romanès Marin Sorescu, i quasi tots els de la polonesa Wislawa  Szymborska, de qui Eumo acaba de publicar Instant a la col·lecció Jardins de Samarcanda. Iehuda Amikhai, que Adesiara per fi ens ha retornat amb una nova antologia traduïda també per Forcano, Poemes de cos i d’ànima, pertany també a aquesta classe de veus reparadores que molt sovint afloren en els ambients més horribles, enmig de la guerra, passant penalitats indicibles, amb por que fins i tot una paraula fluixeta et condemni a presidi o a morir. És una poesia que es pot aprendre de memòria, sense quasi esforç, com si l’acabessis d’escriure tu mateix i no fos un altre qui et prestés els seus records. Potser algun dia, de tot això que commemorem avui, algú en traurà també un vers que mereixi l’espera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.