A la tres
No és això
A mi, ja els ho avanço, no em van agradar les imatges d’anit. Que l’1 d’octubre ho va canviar tot, i que res serà igual, és una obvietat. I que ahir era un dia per reivindicar, per posar en valor l’1-O, també. I puc entendre que ahir hi hagués diferents maneres de commemorar l’efemèride, des de les més institucionals fins a les més improvisades i tendents a la desobediència, per dir-ho d’alguna manera. Però no em van agradar les imatges d’anit. Perquè no sé si porten gaire enlloc. I perquè intueixo (vaja, n’estic convençut) que algunes de les imatges no serviran de gaire res més que de munició per a aquells qui vaticinen que a Catalunya hi ha un desgavell. I no hi és, senyors meus. El que hi ha a Catalunya és un sentiment de frustració. Un any després de l’1-O som allà on érem, però ara hi ha presos polítics i exiliats. I no s’intueix que el canvi de govern a Espanya hagi de servir per resoldre la situació (i més havent sentit ahir la ministra Celáa). Però que molta gent estigui cansada, tipa, esgotada i indignada no justifica, per mi, les imatges d’anit. Jo no vull un país en què la policia carregui contra la gent. Cap de les policies. Per això no m’agraden algunes imatges d’anit i per això penso que cadascú –govern però també oposició– hauria de reflexionar quin grau de responsabilitat hi té. Està bé que els manifestants pressionin el govern (per això hi són les manifestacions, no?) però algunes imatges em semblen estalviables. Fa dies que em trobo gent partidària d’allò que “com més malament, millor”. Jo, què volen que els digui, no m’hi compto. Perquè pitjor no sé si hi podem estar. Tenim exiliats i tenim uns presos polítics que d’aquí a res hauran de fer front a unes peticions de condemnes que fan feredat. Només per això no hauríem de permetre que la imatge d’un poble pacífic, que sap on va, que es manifesta sense trencar ni una paperera, ara quedés enterbolida. Ni que es manifestin els de l’altre costat, per més que ho facin provocativament, com dissabte passat, no hauríem de caure en el parany. Perquè si el que hem de fer és barallar-nos entre nosaltres per veure qui té més pressa i qui desobeeix més, ja estem ben arreglats. No és veritat que “com més malament, millor”. Ni que la culpa sigui negra. I la classe política, la d’aquí i la d’allà, no se’n pot rentar les mans.