No és això

A mi, ja els ho avanço, no em van agra­dar les imat­ges d’anit. Que l’1 d’octu­bre ho va can­viar tot, i que res serà igual, és una obvi­e­tat. I que ahir era un dia per rei­vin­di­car, per posar en valor l’1-O, també. I puc enten­dre que ahir hi hagués dife­rents mane­res de com­me­mo­rar l’efemèride, des de les més ins­ti­tu­ci­o­nals fins a les més impro­vi­sa­des i ten­dents a la deso­bediència, per dir-ho d’alguna manera. Però no em van agra­dar les imat­ges d’anit. Perquè no sé si por­ten gaire enlloc. I perquè intu­eixo (vaja, n’estic con­vençut) que algu­nes de les imat­ges no ser­vi­ran de gaire res més que de munició per a aquells qui vati­ci­nen que a Cata­lu­nya hi ha un des­ga­vell. I no hi és, senyors meus. El que hi ha a Cata­lu­nya és un sen­ti­ment de frus­tració. Un any després de l’1-O som allà on érem, però ara hi ha pre­sos polítics i exi­li­ats. I no s’intu­eix que el canvi de govern a Espa­nya hagi de ser­vir per resol­dre la situ­ació (i més havent sen­tit ahir la minis­tra Celáa). Però que molta gent esti­gui can­sada, tipa, esgo­tada i indig­nada no jus­ti­fica, per mi, les imat­ges d’anit. Jo no vull un país en què la poli­cia car­re­gui con­tra la gent. Cap de les poli­cies. Per això no m’agra­den algu­nes imat­ges d’anit i per això penso que cadascú –govern però també opo­sició– hau­ria de refle­xi­o­nar quin grau de res­pon­sa­bi­li­tat hi té. Està bé que els mani­fes­tants pres­si­o­nin el govern (per això hi són les mani­fes­ta­ci­ons, no?) però algu­nes imat­ges em sem­blen estal­vi­a­bles. Fa dies que em trobo gent par­tidària d’allò que “com més mala­ment, millor”. Jo, què volen que els digui, no m’hi compto. Perquè pit­jor no sé si hi podem estar. Tenim exi­li­ats i tenim uns pre­sos polítics que d’aquí a res hau­ran de fer front a unes peti­ci­ons de con­dem­nes que fan fere­dat. Només per això no hauríem de per­me­tre que la imatge d’un poble pacífic, que sap on va, que es mani­festa sense tren­car ni una pape­rera, ara quedés enter­bo­lida. Ni que es mani­fes­tin els de l’altre cos­tat, per més que ho facin pro­vo­ca­ti­va­ment, com dis­sabte pas­sat, no hauríem de caure en el parany. Perquè si el que hem de fer és bara­llar-nos entre nosal­tres per veure qui té més pressa i qui deso­be­eix més, ja estem ben arre­glats. No és veri­tat que “com més mala­ment, millor”. Ni que la culpa sigui negra. I la classe política, la d’aquí i la d’allà, no se’n pot ren­tar les mans.