Tribuna
Macronarratives de l’1-O
L’onada expansiva de l’1-O continua avançant. El “Primer d’Octubre” ha esdevingut ja una data històrica i també un nou topònim en el nomenclàtor dels pobles de Catalunya. Però, la dimensió política i la significació històrica de l’1-O continuen subjectes a una intensa confrontació de narratives oposades o irreductibles. Escric aquestes ratlles després de seguir amb emoció les nits temàtiques que ens regalà TV3 diumenge i dilluns per commemorar el dia que per a uns representà “la victòria del poble de Catalunya” i per a altres, “la consumació del cop d’estat”.
En situacions de greus conflictes com el de Catalunya-Espanya, és lògic que s’originin multiplicitat de relats. Però la pluralitat de relats sobre la significació d’un fet excepcional com el referèndum de l’1-O –i dels altres fets derivats– tendeix a polaritzar-se en uns marcs generals de comprensió i de canalització del problema. En podem dir macronarratives. Els relats conjunturals, els dels mitjans i els de les xarxes, les declaracions dels polítics, les manifestacions, els debats parlamentaris o les interlocutòries judicials, poden considerar-se micronarratives que alimenten alguna de les grans narratives dominants.
Fent balanç de la immensitat dels relats sobre l’1-O generats durant aquest any de post-Procés, gosaria proposar la preeminència de tres macronarratives predominants. Una és òbviament la independentista, l’eficàcia de la qual ha estat àmpliament reconeguda per amics i enemics, i que per raons d’espai no tractaré aquí. De la segona, la gran narrativa unionista o antiindependentista, m’interessa destacar l’emergència de dues modalitats complementàries. Abans i durant els “fets d’octubre” de 2017, la narrativa unionista era “intimidatòria”. El govern espanyol del PP generà una bateria de relats intimidatoris contra el “full de ruta” de la majoria independentista, però sense emprendre accions contundents fins a la del 155. La gran premsa de Madrid i els mitjans audiovisuals espanyols adoptaren en bloc i sistemàticament aquesta perspectiva narrativa que impregnà portades, editorials, tertúlies, filtracions, articulistes, amenaces, etc.
L’estratègia de Rajoy de judicialitzar el Procés originà la nova modalitat de la macronarrativa unionista, la narrativa “inculpatòria”. Ja no és el govern qui dicta els marcs narratius de comprensió del conflicte, sinó que se’n traspassa la responsabilitat a la fiscalia, en primer terme, després a l’Audiència (imputació dels Jordis) i posteriorment al Suprem. La nova generació de relats, que la gran premsa espanyolista compra i difon a mansalva, ja no surt de La Moncloa, sinó de les interlocutòries de les Lamelas i dels Llarenas, que no dubten, malgrat les desqualificacions de les justícies europees, d’inculpar els líders catalans de colpistes. Així culmina la gran operació de despolitització del conflicte Catalunya-Espanya: no hi ha presos polítics.
Més enllà de les grans narratives independentista i unionista, perviu una tercera macronarrativa, que aquests dies de commemoració de l’1-O ha tornat a emergir amb força. En diria la gran narrativa “reconstructiva”, de caràcter notarial i testimonial. És la que es resisteix a etiquetar-se en termes purament polítics i advoca per la prevalença del testimoni viscut, de l’experiència participativa, de la memòria reflexiva. En aquesta voluntat de reviure l’emoció de la gesta col·lectiva són milers i milers de participants que es presten a aportar el seu testimoni, les seves vivències i les seves imatges per nodrir l’arxiu de la memòria de la jornada de l’1-O.
Aquests dies hem assistit a la descoberta d’un pou potser sense fons d’imatges de gran valor notarial sobre la brutalitat policial d’aquell dia. Van ser els 40 vídeos de les càmeres dels antidisturbis, filtrats pel digital El diario. Va ser el documental de Netflix Dos Cataluñas. Van ser el Marcats per l’1-O, La gent de l’escala i El xoc, emesos per TV3. I tots els reportatges i documentals anteriors. I els que vindran. Perquè la indagació sobre la veritable naturalesa democràtica de l’1-O i sobre la perversió inherent a l’acció del bloc del 155 no pararà. I pot fer més gran l’abisme entre les dues grans narratives en pugna: la pròpia d’una racionalitat republicana d’emancipació contra la d’una submissió colonial imposada per la violència, la física i la simbòlica. Ara bé, sense una gran narrativa d’aproximació que accepti el dret dels catalans a l’autodeterminació, és a dir, a la participació vinculant, no hi ha resolució a la vista.