Ni porres, ni caputxes

La societat catalana viu, un any després, impactada encara per aquelles dates de victòria popular però d’indigne record per la brutalitat policial de l’1-O i per la brutalitat dialèctica del 3-O amb el discurs de Felip VI. Uns fets que una part molt important de la ciutadania ha rememorat de l’única manera possible: amb ferma denúncia i reivindicació. Una altra cosa diferent són algunes situacions aïllades que l’unionisme ha volgut magnificar però que és cert que ha introduït en l’imaginari independentista uns elements que fins ara li havien estat aliens: caputxes i porres. Incidents de tensionament de determinats grups i resposta molt qüestionable dels Mossos. I ni les porres ni les caputxes ens apropen a la República. Però aquests fets no poden desvirtuar el que va ser l’1-O de fa un any. L’1-O és un moment disruptiu de la nostra història. És a dir, que res tornarà a ser el mateix. Pot semblar ara mateix que això no és així. També va passar després del Maig francès. La història ens demostra que revoltes populars com la viscuda a Catalunya no sempre assoleixen objectius concrets immediats, però generen canvis sistèmics. Considerar l’1-O com una finestra d’oportunitat històrica perduda és un error. Si fos així seria una consideració molt pobra del republicanisme català. Qui vol plantejar l’1-O en termes de frustració culpabilitzant el govern independentista per erosionar-lo potser fa passes endavant en els seus objectius partidistes, però no pas per assolir la República. El govern ha d’escoltar la gent. A tota. I ha de plantejar una ruta viable per fer possible la República avalada per una majoria de la ciutadania catalana. La seva via. Un camí sòlid allunyat del tacticisme i de les pressions conjunturals, amb determinació però amb claredat i honestedat. Amb unitat d’acció i una lleialtat interna entre els partits de la majoria de govern que no sempre resulta evident. I comprovaran que la ciutadania és molt més madura del que alguns pretenen.