Perspectiva històrica

Mirar-se la història des de dins fa de mal fer: és com posar el nas a un pam d’un quadre per observar-ne les pinzellades o comptar els píxels d’una fotografia o d’un aparell de televisió. És important disposar de prou perspectiva per poder-se’n fer una idea una mica vàlida. Hi penso ara que sento sentències monolítiques sobre la fi d’això que se n’ha dit el procés, ja sigui en forma de cants de victòria des d’allà o bé de planys plorosos des d’aquí. Quan ja ha passat tant temps que en sabem tots el desenllaç, tendim a analitzar els fets històrics amb causes i efectes. Això va acabar passant perquè abans havia passat allò altre: era inevitable, no podia ser d’una altra manera, es veu claríssim. Però entremig hi ha individus i col·lectius que continuen vivint: els panxacontents cofois que es pensen que ja ho tenen tot fet, els desesperats que es donen per vençuts i els persistents que no abaixen el cap. El motí del te de Boston, considerat avui un precedent indispensable per a la independència dels Estats Units, va ocórrer el 16 de desembre del 1773. Benjamin Franklin ho va considerar una acció excessiva i, fins i tot, es va oferir per pagar de la seva butxaca les infusions malbaratades durant la revolta contra l’espoli fiscal de la metròpoli. El 1776 el mateix Franklin signaria la declaració d’independència dels Estats Units, que no seria formalitzada i ratificada per totes les potències fins al 1783. El 1968 a Praga es pensaven que tindrien eleccions lliures, llibertat de moviments i d’expressió perquè “la primavera, la sang altera”. Quina derrota més amarga, amb tancs i morts, si aturéssim la història en aquell precís moment. Ara sabem que el 1989 hi va haver la Revolució de Vellut que va fer-ho realitat. I què me’n dieu de la Marxa de la Sal? Era el 1930 i Gandhi va ser empresonat i, en ser alliberat, alguns dels seus l’acusaren de traïdor per parlar de negociació i diàleg. L’any 1947 l’Índia esdevenia independent.