La llista d’Europa

Al Parlament de Catalunya, al Balear o a les Corts Valencianes, els partits presenten un programa electoral on exposen el seu model de societat i d’estat en tots els àmbits, amb projectes i iniciatives relatius a l’educació, la cultura, l’habitatge, la salut, l’ocupació, la discriminació de gènere, el medi ambient, el transport, etc. Els models són ben distints si es fan des de posicions progressistes o conservadores, perquè les solucions als problemes difereixen en cada cas, segons la ideologia. Després, clar, hi poden haver coalicions de govern on ja ningú no manté intactes les posicions inicials. Abans, però, cadascú ha hagut de modificar les seves per fer un programa de govern pactat amb uns socis que també hauran hagut de matisar els plantejaments originals per adequar-los al programa comú.

Justament perquè país endins, els models són diferents, sempre he cregut que el millor era defensar l’expressió electoral diferenciada dels diversos projectes, d’esquerres, progressistes, liberals o conservadors, per governar. Però, en les circumstàncies presents i país enfora, crec que aquesta diferenciació sobre el model de societat futura ha de passar a segon terme. Sobretot perquè hi ha parlaments on no només hi som representats els catalans, com ara l’espanyol i l’europeu, i on no tenim la pretensió de governar. De manera molt concreta penso en les eleccions europees del maig de l’any vinent. Falten encara set mesos i hi ha, doncs, prou temps per treballar, seriosament, la necessitat d’una llista unitària de tot el sobiranisme català que aplegui tots els partidaris d’una República Catalana. No em refereixo, en el context actual, a una llista que prioritzi unes determinades posicions ideològiques, sinó que sigui l’expressió majoritària de l’existència d’una nació europea que no disposa d’estat propi, que vol exercir el dret a l’autodeterminació de forma pacífica i democràtica i que pateix la repressió i la limitació de drets bàsics per part d’un estat membre de la UE. Una llista així, no de partit sinó nacional, de país, generosament plural, representant tota la diversitat democràtica existent a Catalunya, amb tota la transversalitat d’idees, no tinc cap dubte que seria, ras i curt, la llista, i que esdevindria, de lluny, la candidatura més votada al Principat i, doncs, la més representativa de l’opinió catalana. Tenint en compte les limitacions de percentatges per obtenir representació a Brussel·les, lesives per a cada candidatura per separat, un èxit inqüestionable de la llista seria un aval formidable per a la internacionalització de la causa catalana, de manera permanent, al Parlament Europeu i la forma més segura de garantir-hi presència catalana sobiranista.

Acudir a Europa, amb una sola veu i una sola candidatura, no per manifestar-hi diferències ideològiques, sinó coincidències nacionals, anant-hi com a país i que així sigui percebut arreu, hauria de ser un objectiu prioritari, per damunt del vol gallinaci de la batalla de sigles. Parlo d’una llista diferent, atractiva, potent, que conjugui la força de la gent jove ben preparada amb l’experiència política dels que venen de lluny: un bon equip. Per entendre’ns, que inclogués des de candidats que han estat diputats de la CUP fins a nous sobiranistes, com ara antics ministres socialistes o exdiputats del PP, amb tota la varietat d’idees que hi ha entremig d’uns i altres. Una llista plural així, de gran voltatge polític, hauria de comptar amb el compromís, el suport i el reforç, com a candidats, de personalitats destacades del món de la cultura, la ciència, l’empresa, el cooperativisme, el món professional liberal, l’esport i representants de la diversitat religiosa i d’orígens dels catalans d’avui. Trobar a la llista una majoria de noms coneguts, alguns fins i tot amb responsabilitats institucionals i representacions polítiques anteriors, amb professionals de renom en l’àmbit internacional, fóra la millor expressió política d’una societat nacional diferenciada, camí cap a la seva emancipació. I tots ja tenim noms al cap.

Enviant a Europa representants no d’un partit, sinó d’un país, no caldrien gaires aclariments, perquè la llista s’explicaria sola. I no és igual guanyar amb una sola llista que fer-ho sumant-les totes, darrere de la guanyadora, com ara passa al Parlament. Una llista així causaria un impacte enorme, ja que els eurodiputats anirien a Brussel·les, clarament, com a catalans. La presència d’alguns noms valencians o de les Balears explicaria que el nostre univers de referències culturals i els horitzons futurs a compartir, lliurement, no es limiten al Principat. I qui podria negar-se a una llista així, amb arguments que no fossin partidistes?