I ens van fer ballar el cap

Com que estem entretinguts amb el procés (i encallats amb aquest coi de desacords polítics entre els socis de govern), aquesta setmana han passat una mica de puntetes dues notícies judicials (que curiosament no tenen a veure amb Llarena ni el número 13) i que m’han fet reflexionar. L’una, la confirmació feta pel Suprem de la condemna de quatre anys i sis mesos de presó per a Rodrigo Rato, exvicepresident del govern de José María Aznar, per les targetes black de Caja Madrid. I l’altra, l’inici del judici de Narcís Serra, exvicepresident del govern de Felipe González i expresident de Catalunya Caixa, i de l’exdirector general d’aquesta entitat Adolf Todó. En aquest cas, la fiscalia els demana quatre anys de presó pels sobresous que cobraven i per haver-se autoautoritzat uns sous “desproporcionats”. I tot això (les targetes de Rato, els sobresous de Serra...), és clar, passava mentre aquestes entitats estaven sent rescatades (o ho serien poc després) pel govern espanyol, que és el mateix que dir que van ser rescatades per tots nosaltres, per vostè i jo. Saben què em passa, en aquest cas? Que a algunes d’aquestes persones (i de la llarga llista d’exbanquers jutjats i condemnats, o pendents de judici) jo els havia considerat persones venerables, honorables. Recordo perfectament el dia que vam publicar al diari (va ser una exclusiva de l’Avui, on jo acabava d’aterrar de director) l’augment de sous que s’havien autoaprovat. No només en vam informar, sinó que vam posar en dubte la seva conveniència. I recordo perfectament (els podria dir els noms) les trucades que la informació va generar per convèncer-me que això era normal, que al sector de la banca allò era el que tocava, i les apel·lacions a la responsabilitat que teníem com a mitjà de comunicació. I recordo perfectament que sí, que tot i acabar-ho publicant, ens van fer ballar el cap. Que vam arribar a pensar (tots plegats, em sembla) que algunes coses eren normals. Hi he pensat aquesta setmana en veure que els protagonistes, anys després, tornaven a sortir als diaris. Ara, però, evidentment, ja no els hem trobat tan venerables.