L’any de la lluna

A unes persones joves del meu entorn els vaig ensenyar una fotografia que apareix en el capítol dedicat als premis literaris de Girona de l’any 1969 en el llibre de recent aparició Mig segle de Premis Bertrana. La instantània corresponia a la proclamació del guanyador d’aquell any. Hi fèiem la presentació de l’acte Enric Frigola i jo mateix, però... no em varen reconèixer! Després de fixar-s’hi molt, algú va insinuar que podia tractar-se del meu fill. Impossible. Encara havia de néixer! I és que el temps ens causa estralls que costen d’acceptar. Cinquanta anys de distància marquen en la fisonomia de qualsevol persona uns solcs que acaben desfigurant la imatge d’allò que havia estat.

Aquell any l’home va arribar per primera vegada a la lluna, malgrat que més tard es va dir que la foto era un muntatge de la CIA. Però també va ser l’any de la mort de l’estudiant Enrique Ruano a mans de la policia política. La versió oficial fou que es va llançar d’una finestra, però investigacions posteriors descobriren que els agents l’havien fet caure. La mentida va provocar una de les vagues més grans contra la dictadura, i aquesta, ferida en l’amor propi, va decretar l’estat d’excepció. Na Maria del Mar Bonet va compondre la cançó Què volen aquesta gent?, inspirada en els fets. Tanmateix passarien altres esdeveniments importants, igual que l’any anterior –el revolucionari 1968– i els que succeirien des de llavors fins a l’actual, quan els premis han superat el mig segle.

El llibre a què faig referència, escrit per Pau Lanao i Miquel Torns, de 524 pàgines, profusament il·lustrat amb fotos de diferents anys intercalades en el text, ens estalvia, als que hem tingut la sort de seguir la trajectòria dels Bertrana, la temptació d’escriure unes memòries o quelcom semblant. Perquè aquest ja és un compendi que apel·la al record, any rere any. Cada proclamació del premi ha correspost a un període en què van passar circumstàncies que podem haver mig oblidat, i que ara de nou se’ns posen al davant, ens interpel·len i ens sotmeten a una profunda reflexió sobre la vida pròpia i la de tanta gent que ha tingut relació amb la nostra existència.

També causa dolor aquesta lectura: la imatge de moltes persones que hem conegut, i que ens han anat deixant per llei de vida. Figures que hem admirat, gent que hem estimat... Però podem fer-ne una interpretació positiva. Ells i elles hi varen ser, contribuïren a consolidar els premis, i ens ajudaren a perseverar en la condició de catalans compromesos amb el nostre país; així com il·luminaren amb les seves aportacions el camí d’aquests cinquanta anys. Formen part de l’actual patrimoni cultural i polític.

Els autors, editors i patrocinadors mereixen el nostre més sincer reconeixement.